11/05/2016

Puresa moral

Sempre m'han molestat els purs, aquelles persones impol·lutes que fan goig de tanta coherència, que no entren mai en contradiccions, que mai s'embruten les mans ni les consciències. Tolerància zero, honestedat contrastada, honradesa per damunt de tot. És un discurs clarament religiós, estrictament catòlic però, per desgràcia, ben pròxim al d'una gran part de l'esquerra que ha fet d'aquesta honradesa i absoluta transparència moral el seu discurs contra la corrupció.
És un error, Perquè la lluita contra la corrupció, l'estafa i l'opressió no depén de la bona voluntat ni d'una fusta especial de la què estan fets els alliberadors de la pàtria. No depén d'una concepció de la natura humana "buenista", pura. No depén de confiar en els "millors" ni de triar els més adients, aquells amb característiques especials cridats a donar la vida pels demés. És un gros error, creure això. Perquè la transparència democràtica depén dels mecanismes de control que posem a l'abast dels poders públics i de que aquests funcionen amb total independència.
I dic tot açò arran del cas Espinar, però també Monedero o Echenique, i fins i tot Moral Santín. És curiosa l'exigència moral que els mitjans de dreta projecten contra l'esquerra, sobretot si la contrastem amb la tolerància que demostren cap als seus. És com si els rics, els poderosos i els "de sempre" tinguessin patent de cors amb la corrupció, l'estafa o l'usura perquè, a fi de comptes, el seu objectiu en la vida és guanyar diners, i qualsevol desviació moral es perdona amb la confessió i es justifica amb el pragmatisme. Ara bé, quan són els altes, quan són els polítics d'esquerra els que defrauden a hisenda o cobren dietes desorbitades, aleshores és imperdonable, aleshores els etziben el seu codi moral com si d'una pedra dura es tractara.
Però em molesta molt més encara l'exigència moral de la pròpia esquerra amb els seus. És com si la gent que professa unes idees de progrés hagués de ser pura, casta i impòl·luta, i no entenc perquè. Les persones d'esquerra són igual que la resta, amb tots els defectes i virtuts que tenen les persones, i amb la necessitat de guanyar diners, de guanyar-ne uns pocs més si és possible, o d'estalviar-se'n uns pocs amb hisenda si la legalitat o l'incògnit ho permet. I no hi ha res d'estrany en aquesta realitat, a fi de comptes a tots ens fot pagar més del que ens toca, o pagar més que el veí, o no traure tots els diners que podem de la venda de la nostra casa, cotxe o el que siga. No som germanetes de la caritat ni ho volem ser, perquè ho hauriem de ser?
Potser el problema de Podem ha estat no adonar-se'n d'açò i entrar a criticar els polítics per errors personals, potser han anat de purs i casts i ara la puresa i castedat es torna en la seua contra. Però el seu error no ens pot fer perdre la perspectiva; el problema no són les persones, son els mecanismes polítics i públics que posem per impedir que les persones caiguen en la temptació de magnificar els seus beneficis, i en aquest sentit només hem de jutjar la conducta pública i les mesures polítiques que s'impulsen, i no les conductes individuals si son assumides amb totes les conseqüències.
O tenim clar açò o caurem en la trampa de la dreta més hipòcrita i cínica i acabarem convertint-nos en hipòcrites i cínics, i aleshores ens tindran agafats dels collons i dels ovaris i sense cap possibilitats de posar mesures per tallar la corrupció.

10/18/2016

Tornarà el Partit Podrit

El titular d'aquest article no és ajustat, bé comencem, doncs! Perquè en realitat el Partit Podrit no se n'ha anat des de fa cinc anys i, per tant, no pot tornar, sinó continuar, repetir, reincidir en les seues polítiques antisocials, irresponsables i corruptes. Efectivament, sembla mentida que un partit implicat de manera directa i sistemàtica en la corrupció (i ho diuen els tribunals, no és una opinió), la degeneració social i l'augment de les desigualtats criminals opte amb possibilitats d'èxits al govern de la nació amb una minoria de votants i diputats com a recolzament.
La diferència, ara, és la dificultat que ha trobat per arribar a constituir un govern que no siga en funcions. La dificultat i la debilitat. Una debilitat que ve molt bé a la resta de partits d'oposició. Certament un PP en minoria absoluta és una peça molt cobdiciada per a una oposició incapaç d'articular un govern alternatiu, i per això l'interés que governe, però que ho aconseguesca sense tacar-los les mans, amb l'ajut dels altres.
L'espectacle del Psoe no té cap altra explicació que aquesta, la necessitat de guanyar temps amb un govern dèbil al qual fer una oposició aparent i ben visible, encara que siga poc efectiva, que els done temps per reconstituir un lideratge còmode per a l'establishment econòmic i polític. Si qualsevol partit d'esquerra (Podem, Unitat Popular o un partit nacionalista) prenguera una decisió com aquesta, donar el govern al principal partit de la dreta, per raons purament estratègiques i només explicables en clau interna, escoltaríem tot un clam d'altaveus mediàtics acusant-los de traïció als interessos nacionals, de posar els interessos de partit per davant dels de la gent i d'oblidar els seus principis.
Però els altaveus mediàtics tenen els mateixos interessos particulars que el Primer partit de l'oposició (PPO), i els interessos nacionals els la bufen, encara que s'ompliguen la boca amb la seua invocació.
La situació és ben trista, perquè amb aquesta maniobra tàctica, no sols acabaran amb la història i el futur del seu partit (que ja s'apanyaran) sinó també amb la possibilitat de formar un govern d'esquerres a Espanya durant al menys uns quants anys, massa, més dels que aquest país pot permetre's. Trist i desesperant.

9/24/2016

Incapacitat democràtica

Rita, Camps, Campos, Fontdemora, Rus, Fabra... i el llistat podria continuar profusament. Una legió de polítics corruptes que han governat el nostre xicotet País amb supèrbia i menyspreu, amb altivesa i superioritat moral. Els hem suportat vint i tants anys sense poder fer res més que plantar-los cara i testimoniar una oposició irritada i ineficaç, inútil.
Cap dels mecanismes previstos per aquest suposat sistema democràtic ha funcionat; ni el control parlamentari, ni les protestes ciutadanes, ni el control dels tribunals, ni les diferents institucions, síndics ni observatoris. Res ha funcionat mentrestant exercien la hipocresia arrogant del "nosaltres tenim la raó", "les urnes han confiat en nosaltres", "som els legitimats per governar" amb un cinisme que espantava. Des de la suposada superioritat moral de la missa setmanal i dels vots recomptats pontificaven sobre les injustícies dels rojos, la corrupció dels aturats i la malfaeneria dels funcionaris i treballadors en general. Mentre ells eren la reserva espiritual d'occident, els sanejadors de les arques públiques, els privatitzadors de l'eficiència.
A qui enganyava aquest discurs? Potser als seus, potser a nosaltres fins i tot, però la veritat no era la qüestió, només es tractava de mantenir les aparences i difondre una mena de discurs encoratjador, com el dels entrenadors abans d'un partit que saben van a perdre. Però no podíem fer res, els mecanismes de control han resultats ineficaços, inútils i, fins i tot, còmplices. Sense periodisme crític, amb jutges simpatitzants ben col·locats als llocs clau, una oposició acomplexada i una ciutadania desmoralitzada i apàtica podien continuar el seu passeig triomfal per l'enriquiment personal, el dopatge polític i l'abús generalitzat.
Han hagut de podrir-se internament, d'esmolar els ganivets entre ells i de lluitar com gossos famolencs per les comissions a repartir. Han hagut de ser ells mateixos els qui s'han denunciat, gravat,
publicat i delatat les seues pràctiques manifesseres i corruptes. Han hagut de ser els Benavent, Grau, Alcon i altres els que han destapat la gran conxorxa, la vergonya institucionalitzada i la corrupció matussera i descarada, però al mateix temps invisible per als encarregats de vigilar i denunciar.
No podem estar contents, no podem apuntar-nos la victòria, no podem estar satisfets, perquè tots els sistemes de control han fallat i, com que no s'han reformat, tornaran a fallar. No hem solucionat el problema, no hem desterrat la corrupció, no hem donat el càstig merescut, només hem assistit impàvids a un ajustament de comptes entre una màfia política que ha trencat palletes internament. Però ja sabeu, a "capo" mort, "capo" anomenat, i a la feble democràcia a la què vivim és ben fàcil fer-se amb el control del negoci.

9/08/2016

Censura a Facebook

L'article que podeu veure encapçalant aquesta entrada i que podeu trobar ací, un article ben interessant sobre la manera com els homes viuen els avanços en els temes d'igualtat, ha sigut censurat per Facebook.

Però no ha sigut censurat pel tema que tracta, no, pel que sembla les normes comunitàries de Facebook restringeixen l'exhibició de nus, i la visió dels pits de les Femen que il·lustren l'article entra en aquesta condició. L'avís és inapel·lable, o elimines l'entrada o no accedeixes a Facebook, sense embuts, sense opció de rèplica.
La veritat que ja sabia alguna cosa d'aquestes condicions, per mares a les que els han censurat fotos donant de mamar, o per altres usuaris que han denunciat aquesta criminalització dels pits de les dones. Si bé quan t'afecta directament t'indigna més, si cal.
Però més enllà del cas concret, el fet em fa reflexionar sobre la imposició d'una moral particular (una moral hipòcrita, retrògrada, mecànica en aquest cas) a un àmbit públic en general. Les normes morals que Facebook adopta han de ser seguides per tots els membres que accedeixen a la comunitat, a fi de comptes, i és una cosa que no podem oblidar, estem a casa seua i per això acceptem les condicions legals quan accedim a la xarxa social. Malgrat tot, no deixa de ser una manera intolerant i autoritària d'imposar una determinada visió de les relacions entre persones que no deixa lloc a la discussió ni al debat.
A més a més, aquests criteris s'imposen de manera automàtica, mecànica, a través d'un algoritme. La moral de Facebook no avalua, només identifica i sanciona, sense contextualització. Evidentment que el fet de ser un algoritme el qui aplica els principis morals no eximeix l'empresa de responsabilitat. A fi de comptes els algoritmes són programacions fetes per humans, i reflecteixen la moral curta de mires, reaccionària i masclista dels propietaris de Facebook.
I tornem al primer punt que hem comentat, Facebook és una empresa privada i sembla tenir dret d'admissió, aspecte que aplica sense remordiments; o t'adaptes o no pertanys als nostres. Fins ací, poc tenim a dir, a no ser que Facebook s'entenga com un servei públic, com un mitjà de comunicació lliure que permet l'expressió d'idees, inquietuds, sentiments, etc. Cosa que, evidentment, no és, tot i que de vegades ens ho vol fer creure.
I el problema és que ens ho creiem, que tenim la sensació que l'Internet és totalment lliure, és una mena d'àgora virtual en la que interaccionem sense traves. Però la realitat és que l'accés a internet és privat, ho fem a través d'empreses de telefonia que poden limitar i restringir la navegació (com passa a la Xina, per exemple) i a través de plataformes com Facebook, Twitter, Instagram, etc.. que imposen les seues normes de manera unilateral. La majoria dels usuaris de Facebook sabem aquestes coses de manera difusa, però confiem que podrem escapar a elles, que a nosaltres no ens afecten, que nosaltres dominem el mitjà, però no és així. I ens n'adonem quan ens passen coses com aquestes, més freqüents del que creiem. I jo era d'aquest grup que creia poder dominar Face. Ara m'he quedat fora de joc i la qüestió exigeix una reflexió més serena. Paga la pena continuar en Face sabent que he d'acceptar unes normes que no compartisc? No estic col·laborant d'aquesta manera a difondre unes normes morals que em semblen contraproduents, discriminatòries, retrògrades i hipòcrites? O he d'abandonar aquesta plataforma i buscar espais més lliures i sans?
En aquestes estic, i vosaltres què en penseu?


6/16/2016

Crisi moral

A l'entrada de València per la pista de Silla hi ha una pintada que diu "aquesta crisi no és econòmica, és moral" o alguna cosa semblant, perquè recorde de memòria. És una pintada que dona que pensar, vista la conducta dels principals polítics, empresaris i banquers d'aquest país. Si bé, he de dir que no m'agrada el to de superioritat moral que destil·la, perquè pense que cap de nosaltres té dret a jutjar moralment les altres persones, i menys encara a projectar concepcions morals universals a la situació econòmica actual.
El meu tarannà és més aviat relativista i escèptic, i tinc tendència a deixar a la consciència de cada ú el judici moral sobre la seua conducta. Però quan algunes d'aquestes persones es creuen amb aquest dret a dir als altres el que han de fer, a jutjar les seues concepcions morals o a recriminar els comportaments dels seus conciutadans, aleshores no puc mantenir la neutralitat.
En aquest sentit no puc entendre determinades opinions expressades en públic i, menys encara, determinats silencis. No puc entendre, per exemple, el silenci escandalós de les autoritats catòliques, les d'ací i les de Roma, sobre el frau de la visita del Papa a València, mentre assenyalen altres col·lectius amb el dit recriminatori de la superioritat moral. Com es possible no haver llegit ni escoltat cap condemna pública vers les autoritats polítiques que van aprofitar el nom de l'església per saquejar les arques públiques? Si realment no van tenir res a vore, haurien d'estar exigint explicacions judicials i polítiques a aquells que van organitzar un esdeveniment amb el qual es van omplir les butxaques i van buidar les dels valencians, catòlics i no catòlics.
Tampoc puc entendre determinades actituds d'autoritats públiques que han demanat austeritat i
sacrifici a la ciutadania mentre evadien imposts a Panamà, Suíssa o al compte B del seu partit. I puc fins i tot entendre que ho feren d'amagat mentre mantenien una còmoda doble moral silenciosa, però és incomprensible que, quan han ixit a la llum pública proves fefaents del seu frau, continuen com si res. No és comprensible que Cotino, Rato, Rus, Rita i d'altres com ells continuen caminant pel carrer com si res, i alguns fins i tot, fent declaracions als mitjans amb total impassibilitat.
El cinisme en el que ens hem instal·lat permet el silenci dels guardians de la moral, l'actitud desmenjada dels principals defraudadors i el posat impassible dels qui continuen aparentant una moral que no creuen ni segueixen. No em direu que no, tot açò és un clar indici de corrupció moral profunda que manifesta l'estat de prostració moral en el que ens trobem. En qualsevol societat moralment viva, ja s'hauria produït algun que altre acte de penitència a alguna de les múltiples processons que recorren els nostres carrers periòdicament,  algun que altre suïcidi públic o, com a mínim, algun plor davant les càmeres de televisió d'alguna cadena amiga.
Heu vist caure algú pel balcó? De segur que no. Doncs això, una crisi moral, i ben profunda.

5/14/2016

Més sobre un Psoe en caiguda lliure

No voldria ser repetitiu ni semblar obsessionat amb el PSOE, però les últimes actuacions del abans primer partit de l'esquerra, no donen cap motiu per a l'esperança.
La resposta despectiva de Pedro Sanchez a l'oferiment de Pablo Iglesias d'un front d'esquerres al Senat i el veto posterior al PSPV de Ximo Puig a fer-ho al País Valencià mostren una sèrie d'indicis ben preocupants sobre la situació del partit.
En primer lloc demostren inseguretat i por, lògica d'altra banda, a ser desplaçats del seu paper central en la conformació del govern. Evidentment, el pacte IU-Podemos els posa nerviosos, però respondre amb la sobreactuació només demostra frustració i incapacitat, i així no fa més que accelerar el procés de descomposició del seu partit i evidenciar les possibilitats reals de la coalició d'esquerres.
En segon lloc la negativa a conformar majories d'esquerra al Senat només pot interpretar-se com una
voluntat de perdre les eleccions en aquesta cambra. És evident que l' "aparato" del partit no vol tenir a mà un govern d'esquerres. Si així fora, les pressions serien massa grans per escometre transformacions profundes, i prefereix tenir l'excusa de la majoria de bloqueig del PP al Senat. Una bona excusa per dir NO a grans reformes constitucionals necessàries i un pas més per mantenir la política nacional en la inactivitat i frenar la transformació social.
Per últim, tots els indicis apunten a un "sorpasso" de la coalició d'esquerra al Psoe, i en aquesta situació l'escenari lògic seria el d'un recolzament a un govern presidit per Podem-IU, cosa a la qual mai es prestarà un Psoe tocat en el seu orgull i incapaç d'acceptar la nova lògica política. La resposta més probable d'un partit socialista erràtic a uns resultats que el releguen a tercera força política serà la de recolzar (directament o amb l'abstenció) una "grosse Koalitionen", per a la qual ja està preparant el Senat, i per això la negativa a impedir una majoria del PP a la cambra alta.
Un escenari difícil per a un partit que ha governat el país durant molts anys i que no està sabent
orientar la seua actuació política en un sentit clar, assumint el seu passat històric i el seu paper polític tradicional. El Psoe només pot ser d'esquerres o no serà, però sembla que alguns prefereixen una mena de gran Partit Espanyol que faça compentència a Ciudadanos. Per aquesta via la desaparició o simple intranscendència política està més prop que mai, perquè l'electorat comença a entendre el missatge; votar socialista és votar polítiques conservadores de manteniment de l' "estatus quo" econòmic i polític, votar socialista és votar polítiques tèbies que només fan que reanimar un PP en estat crític, i que sembla nodrir-se de les torpeses dels que haurien de ser els seus oponents, però treballen per a la seua reanimació.

4/27/2016

La culpa és del Psoe

És cert, potser l'afirmació que dona títol a aquesta entrada és reduccionista, incompleta i, en certa mesura, un poc enganyosa. Però malgrat tot, pense que és el millor resum del que està passant al panorama polític espanyol amb la impossibilitat de formar govern i la convocatòria de noves eleccions.
Si filem prim, no podem negar que Mariano i el seu PP han estat impassibles esperant que la resta es matara en una lluita fratricida, que no han mogut un dit per afavorir un govern que no passara per donar-li la presidència a ell, el President més corrupte, ineficaç i inepte de la transició democràtica. A ells els venia bé la convocatòria d'eleccions i, per tant, no necessitaven fer res i res han fet. Com sempre fan (papers de Panamá, repartiment de llicències audiovisuals, concertació de centres escolars i sanitaris...) han donat prioritat als seus interessos particulars per damunt dels de l'Espanya de la que s'omplin la boca. Són uns hipòcrites i uns cínics, però ho sabem i per això no ens estranya.
Podemos ha fet moltes coses mal des d'aquella desafortunada roda de premsa de Pablo Iglesias en la
què es postulava com a vicepresident. Després ha modificat la seua postura i ha fet gestos que podien conduir a un govern d'esquerra, que era al que s'havia compromés davant dels seus electors, i el màxim que els podíem demanar, tant el seu electorat com el mateix Pedro Sánchez, per molt de rebombori que haja montat al voltant del seu govern dels 131.
Esquerra unida-Unitat Popular i Compromís han fet tot el que han pogut i més per aconseguir un govern d'esquerra donada la seua relativa força electoral. Poc se'ls pot retraure i, de fet, han mogut més el tauler del que el seu poder efectiu implicava i, per descomptat, molt més del que han fet la resta de partits amb més pes real.
Ciudadanos ha jugat les seues cartes molt bé. De resultar intrascendent i inútil el dia després de les eleccions, han aconseguit, gràcies a l'ajuda burda del Psoe, semblar un partit decisiu en el possible govern que es podia conformar. Un mirall que els ha vingut ben bé per a presentar-se ara a les noves eleccions.
Però el Psoe ha jugat de manera desastrosa les seues cartes, tant per a ells en clau interna com per als interessos del país que diuen representar. El pacte precipitat amb Ciudadanos ha esdevingut un atzucac que li ha impedit tenir un marge de maniobra més ample, el que era necessari per tal de conformar un govern. Les pressions internes han mostrat ben a les clares la falta d'autoritat d'un candidat que ha hagut de sobreactuar contínuament per a distraure la ciutadania de la seua incapacitat. La falta de valentia per afrontar la qüestió catalana l'ha portat a tancar l'única via possible de resolució. I la negativa continuada a acceptar l'única opció ideològicament viable, la d'un govern d'esquerra amb Podemos, IU.UP, i Compromís, amb l'abstenció de PNB, DiL i ERC, ha mostrat que ja no són el partit d'esqurra socialdemòcrata que el país necessita.
Ara, quan ens enfrontem a unes noves eleccions, no poden presentar-se com una alternativa real al
govern de Rajoy, perquè ells mateix ja han tancat aquesta via. De fet, votar Psoe en aquestes eleccions el que significa és donar el pas a un govern de concentració amb la presidència d'un PP amb Rajoy o sense, però PP a fi de comptes. Votar Psoe ara, després del que hem vist, és votar la continuïtat de les polítiques neoliberals, la justificació i/o ocultació de la corrupció i el manteniment de les polítiques més antiquades i poc transparents dels últims trenta anys.

4/02/2016

El biaix sexista del Muvim

Ha reobert l'exposició permanent del Muvim (Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat), L'aventura del pensament, després d'un any i escaig tancada per raons gens explicades per l'anterior govern. És una boníssima notícia que vaig aprofitar aquest cap de setmana per tornar-la a visitar, perquè sempre he pensat que és una de les poques exposicions permanents que incorporen un sentit filosòfic, i també una de les primeres que va iniciar al nostre país una via divulgativa, educativa i lúdica alhora, de la història del pensament. Amb pocs fons, molta imaginació i una utilització intel·ligent i atractiva dels mitjans audiovisuals, aconsegueix explicar de manera clara i entenedora el procés històric que ens ha portat al present.
L'exposició no ha canviat quasi res des de la seua inauguració, i en aquesta reobertura han mantingut l'estructura i guió tal i com estava, supose que per raons econòmiques bàsicament, perquè alguns dels seus aspectes caldria actualitzar-los. Un d'aquests aspectes que necessita revisió és el del paper de les dones en aquesta aventura del pensament que ha estat la  modernitat. Podríem dir que un dels principals avanços d'aquest període històric ha estat la reivindicació de la igualtat entre homes i dones. Aquesta va sorgir de la mà de la Revolució francesa, des del principi pràcticament de la modernitat, juntament amb els drets dels homes i ciutadans que van tenir la rèplica immediata amb la Declaració de drets de la dona i la ciutadana d'Olympe de Gouges.
Bé, doncs a l'exposició la primera dona que apareix és a l'antepenúltima sala, concretament Marie Curie (quina sorpresa!) i col·locada davant del seu home (com no!). És cert, abans apareixen imatges de dones, algunes famoses, altres anònimes, però cap col·locada com un subjecte de canvi en aquest procés de modernització. La primera sala enumera, utilitzant el desdoblat genèric, això sí, homes i dones, un munt d'autors que han aportat idees, obres literàries, accions polítiques i científiques al procés de la modernitat i la Il·lustració, però cap dona apareix anomenada en aquesta narració. A les següents passa el mateix, fins i tot a les sales dedicades al període il·lustrat, on és una dona vestida d'època la que acompanya als visitants, però cap de les dones que van participar en aquest procés històric és citada. Quan arribem a les sales dedicades al segle XX, centrada en els avanços científics, la situació empitjora, ja que ací la ignorància del paper de les dones en els processos narrats és més evident, i per tant, la seua ocultació més culpable.
En resum, que l'exposició necessita una actualització igualitària urgent, perquè tal i com està plantejada, ignora i oculta el paper de les dones en la història de la humanitat i dona una visió als estudiants que la visiten sesgada i incompleta, afavorint d'aquesta manera la concepció tòpica de que poques dones van participar en processos importants de la història de la humanitat.

3/09/2016

Adam i Eva


El panorama polític espanyol s'assembla perillosament al guió del programa televisiu "Adan y Eva" que emetia la cadena Cuatro. En aquell programa es portava a una illa suposadament deserta a uns concursants masculins i femenins i se'ls deixava en pilota picada davant les càmeres. La gràcia del programa consistia en portar primer una parella a l'illa (amb el sexe de preferència dels concursants escollits) i deixar-la passar una nit allí, de tal manera que sorgira l'atracció entre ells. Quan ja es veia com funcionaven s'introduïa una tercera persona que trencara l'harmonia, sembrara els dubtes sobre els compromisos adquirits i estimulara les decisions sobre un canvi de parella. El programa donava joc, perquè reproduïa la teoria de jocs, segons la qual, els participants decideixen les seues accions en funció d'un càlcul sobre les perspectives d'èxit de les seues decisions.
A Pedro Sanchez li ha passat un poc com als concursants d'Adam i Eva, que l'han deixat en una illa deserta amb Albert Rivera i s'han promés fidelitat eterna la primera nit de programa. Però caminar nuet davant les càmeres té més perills del que ells creien i quan se n'han adonat que anaven en conill davant de tota l'audiència, les coses s'han complicat. La relació no sembla funcionar del tot, no qualla per incompatibilitats de caràcters, dubtes sobre el compromís adquirit i incerteses sobre el futur de la relació  i els guionistes del programa han decidit introduir altres concursants per animar l'espectacle. Pablo i Alberto han aparegut en escena i proposen un trio ben abellidor a Pedro, però a canvi d'abandonar Albert. Mariano els ofereix l'estabilitat que no troben ells sols, però han d'acceptar un passat de menyspreu difícil d'engolir per a una nova relació que vol ser nova.
El panorama de Pedro és difícil, perquè ara trencar amb Albert significa quedar com un traïdor, i l'audiència no li ho perdonaria, però tampoc sembla funcionar la seua relació que comença a revelar-se com el que és, un romanç precipitat i poc calculat. Ara bé, com fer el canvi de parella? I sobretot, a qui triar? Perquè està clar que un segon error significaria el fracàs immediat en el concurs. La teoria de jocs diu que conforme passe el temps i s'accentue la incertesa, els concursants tendiran a assegurar la parella amb possibilitats més clares d'èxit. Vistes així les coses, ja sabeu qui s'endura el viatge amb totes les despeses pagades a una illa del Carib anomenada Moncloa.

2/18/2016

Pactes

La nit del 20D, amb els resultats calentets, tot apuntava a noves eleccions. L'aritmètica és tossuda i l'encaix post-electoral assenyalava un problema irresoluble. Un govern de dreta amb PP i Ciudadanos tenia a tota la resta en contra i era impossible. Un govern d'esquerra, amb Psoe, Podemos (i associats) i UP, no comptava amb majoria simple i necessitava, com a mínim, l'abstenció d'ERC, Democràcia i llibertat i PNB, però aquesta esdevenia ben difícil d'empassar per a un Psoe que no accepta un referèndum a Catalunya. La possibilitat d'un govern centrista Psoe i Ciudadanos tampoc summa el nombre suficient de diputats, i també té a la resta en contra. Només quedava la gran coalició, PP-Psoe, però els escàndols de corrupció i la figura d'un Mariano Rajoy impassible han fet impossible aquesta opció, de moment.
Malgrat això, i tot i els atacs del sector més caduc i caspós del seu partit, Pedro Sanchez es va posar les piles a la recerca d'un govern d'esquerra, potser com a única esperança de sobreviure davant les pressions del seu propi partit, però només ha trobat com a interlocutors sincers a IU i a Compromís, la resta ha estat un "joc de trons" davant les càmeres. Des de ben prompte els de Pablo Iglesias han llançat missatges que col·locaven Pedro Sánchez a les potes dels cavalls dels seus barons, simulant voluntat de govern però esmolant els ganivets davant d'una possible convocatòria electoral que, imaginen, els col·locaria com a segona força política del país i primera de l'esquerra. Mala cosa, perquè si un partit prefereix ser el cap de l'oposició abans que opció de govern és perquè posa per davant els seus interessos estratègics, i no les necessitats reals del seu electorat. Un símptoma clar de la vella política que posa en evidència la suposada renovació que proclama en públic.
Amb aquest panorama el joc s'ha reiniciat i tornem a estar com la nit electoral, amb una impossibilitat
matemàtica de formar govern i amb poca voluntat política per donar la volta a aquests resultats, però amb una diferència, ja han passat dos mesos i ens n'esperen tres mes com a mínim. I mentre, la Lomce camina cap a la seua implantació plena el curs vinent, la llei Mordaça tanca titellaires i amenaça vaguistes, la Reforma laboral permet signar contractes en condicions draconianes per als treballadors, la política econòmica continua primant el pagament del dèficit per damunt de les necessitats de la població i un llarg etcètera de mesures polítiques que el govern en funcions continua aplicant. I aquest, no oblidem, és el PP, que continua governant seguint els dictats del mercat i les ordres d'aquesta Europa insolidària que abandona persones en el mar i obliga a rebaixar pensions als més pobres.
Amb l'actitud de boicot d'un sector del Psoe a un acord d'esquerres i l'actitud prepotent i florentina d'un Podemos que no entén el significat de la política real més enllà dels discursos grandiloqüents de principis i les crítiques a altres esquerres amb la intenció de fagocitar-les, només s'aconsegueix que la dreta continue governant i que es mantinguen les polítiques antisocials contra les quals l'electorat d'aquestes formacions els va votar.
L'actitud de Podemos és un  greu error estratègic, tot i l'estratègia que els agrada desenvolupar, perquè si l'electorat detecta aquesta intenció endogàmica els retirarà el suport i amb ell la possibilitat d'un govern de canvi que ature les polítiques destructives que s'han desenvolupat els últims quatre anys. L'actitud del Psoe és senzillament suïcida i només Pedro Sanchez i la majoria de les bases han entés que la formació d'un govern és l'última esperança de mantenir viu al partit i la seua capacitat d'influència en la política d'esquerres espanyola.
Mentre, la ciutadania espera a recer, creuant els dits, i aguantant el temporal que continua caient sense que cap dels nostres polítics amb possibilitats de fer-ho es pose el mono de feina i pare la inundació. Un panorama trist i decebedor que, si porta a noves eleccions, justificarà, aleshores sí, la gran coalició per a que res canvie i es mantinguen les polítiques d'austeritat i destrucció social.