2/06/2018

Agenda setting

L'agenda setting domina el panorama informatiu de manera total, ara ja no importa el que els mitjans de comunicació diuen, sinó del que parlen. La premsa escrita, les televisions públiques i privades, la ràdio generalista i, fins i tot, les principals webs d'informació (que coincideixen amb la premsa escrita i televisions) acumulen una sospitosa unanimitat en els temes que mostren a les seues portades o com a notícies destacades. I, a més a més i encara més sospitós, coincideixen amb els temes que interessen al govern o aquest vol col·locar en el centre del debat.
Fa uns mesos era el Procés català, que acumulava titulars i hores de debat i impedia, deien, parlar dels temes veritablement importants per a la ciutadania. En aquell moment no es parlava de la corrupció del PP, ni de la desigualtat, ni salarial ni de gènere, ni del rescat de les autopistes, ni de la recuperació de l'altre rescat, el bancari... No es parlava de res, més que de les xifres de l'atur quan anaven bé i... del Procés! I en aquell moment, també curiosament, s'acusava al mateix Procés d'ocultar els veritables problemes de la nació. Calia passar pàgina i anar als problemes autèntics, no aquelles bajanades de la Independència i la República.
Però ara resulta que el Procés ja no interessa, perquè es veu que reforçava a Ciudadanos, i aleshores situem en el centre de l'agenda Setting la presó permanent revisable. Al PP li interessa i tira d'emocionalitat desenfrenada, trau a passejar els pares de víctimes mediàtiques, carregats de raó per la seua tragèdia, i acusa la resta de partits del que justament ell no fa com a responsable del govern, prevenir la delinqüència i reduir el delicte. I als que es manifesten en contra, se'ls acusa directament de poc sensibles amb el dolor aliè, d'ideologitzats o còmplices de la delinqüència. Una cosa similar a la que feien amb ETA, quan només recordaven les víctimes en períodes electorals o per tapar altres qüestions.
A partir d'aquest moment, la resta de mitjans de comunicació responen a l'ordre de manera unànime i
situen aquest tema com EL TEMA de debat i preocupació. Crida l'atenció aquesta unanimitat i, sobretot, l'obediència en seguir les consignes del govern popular. Poden parlar en contra, però amb la boca menuda, encara que majoritàriament s'argumenta a favor, però això és igual, el que interessa és situar aquest tema com el centre de debat del país, deixant de banda, minimitzant i fent oblidar les dades de l'atur, que no es recupera del tot, les desigualtat en el repartiment de la riquesa, el biaix de gènere o la corrupció generalitzada del partit que governa aquest país gràcies a unes eleccions que va guanyar dopat de diners negres.
No era el Procés, no és la presó permanent revisable, com no són les dades de l'atur quan són bones o la millora en les dades de PISA. No és res d'això. És una premsa i uns mitjans de comunicació venuts, obedients, submisos i sense cap voluntat de crítica, control o reforçament del dret a la informació. El quart poder està nugat i ben nugat, i respon a la veu de l'amo de manera abjecta. Es parla del que el poder vol, i s'oblida la funció social que tenen els mitjans de comunicació, informar la ciutadania per enfortir la democràcia, denunciar els abusos del poder per salvaguardar els drets fonamentals.
Tot s'ha de dir, amb honroses excepcions, com uns quants mitjans digitals ( eldiario.es, la cafetera, Público.es,  Vilaweb, etc)  que salven la cara a un periodisme que s'ha convertit en una caricatura del que en algun moment va ser.

2/01/2018

Cosmopolites

Arran del Procés català i la resposta autoritària del govern espanyol, s'ha convertit en un lloc comú d'una certa esquerra benpensant (possiblement no tan a l'esquerra ni tan benpensant) declarar-se cosmopolita i utilitzar aquest concepte com un instrument de defensa davant les reivindicacions separatistes. Amb aquesta suposada actitud neutral davant el dret de les nacions, s'han permés qualificar el nacionalisme com una lacra de l'Europa del segle XX (entenent sempre per nacionalisme el nacionalisme reivindicatiu de les nacions oprimides). Alguns fins i tot han invocat el mateix Marx, acusant d'aquesta manera al nacionalisme de burgés i elitista i poc interessat per les condicions laborals i econòmiques de les classes populars. 
La veritat que l'argumentació que acabe de reproduir és defensada per intel·lectuals molt valuosos, però parteix d'una sèrie de pressupostos viciats de base i d'uns prejudicis assumits sense la més mínima autocrítica ni esperit escèptic. Perquè el cosmopolitisme va ser una actitud defensada per una sèrie de filòsofs, els estoics i els cínics, davant d'un poder imperial inabastable i intocable, i no significava desarrelar-se de les nacions sinó de la societat mateixa. Va ser un crit d'impotència davant la impossibilitat de participació política en un context imperial i totalitari. A l'Atenes clàssica hauria estat impossible, perquè el sentiment de pertinença comunitari era la condició prèvia de la realització personal. És a dir, necessitem sentir-nos membres d'una comunitat que entenem com a nostra, i en la que podem incidir políticament, per tal de convertir-nos en persones completes. El ser humà viu en societat, i la societat comença per allò més pròxim i, a partir d'aquest arrelament nacional, pot estendre's a una comunitat més ampla, al món, a través de la solidaritat.
Per això resulta tan absurda aquesta invocació al cosmopolitisme, perquè aquest no és més que el reconeixement d'un fracàs comú, d'una impossibilitat de convivència política i, per tant, representa el replegament comunitari al cercle més privat de convivència; la família, els amics. Dir-se cosmopolita en l'actual situació de l'Estat Espanyol significa acceptar el fracàs d'una Espanya que es deia plurinacional, però que ha esdevingut Nacional a seques. Amb aquesta suposada adscripció al cosmopolitisme només s'aconsegueix amagar el caràcter Nacional d'aquesta Espanya truncada, al que no se l'acusa mai de nacionalista, mostrant d'aquesta manera el prejudici de base del que parteixen. Només consideren nacionalistes les reivindicacions dels pobles oprimits, perquè els que dominen i oprimeixen no necessiten reivindicar el seu nacionalisme, ja el tenen imposat de manera implícita, acceptat de manera "natural", respectat per la força gràcies als instruments de poder que controla.
I això és el que veritablement ha estat la pesta de l'Europa del segle XX, la incapacitat dels nacionalismes dominants de permetre o admetre la possibilitat d'una convivència política entre diferents sentiments nacionals. Quan el poder perd la raó i el control ideològic, només li queda la força i no té cap remordiment en utilitzar-la expeditivament. I aquest fet és el que ens mostra la història europea del segle passat i això ens mostra la reacció de l'Estat Espanyol davant del procés democràtic i legítim del poble català.
I per acabar, Marx hauria estat d'acord amb un procés nacionalista democràtic que aconseguira sumar
a una part de les forces burgeses en la lluita contra el poder estatal, administrador màxim del capitalisme triomfant. Altra cosa hauria estat la discussió posterior, la de quin tipus d'Estat cal construir una vegada aconseguit. Però això és un altra discussió.

1/30/2018

Poders democràtics

Ben mirat els poders que han fallat en la democràcia espanyola han estat el tercer i el quart poder, el judicial i el dels mitjans de comunicació. Justament aquells que tenen com a missió garantir els drets democràtics en cas d'abús dels poders executiu i legislatiu, amb més eines per exercir-lo i, per tant amb més temptacions autoritàries.
De fet, l'executiu ha fet allò que els partits polítics que el recolzen li han demanat, exercir el seu poder de manera expeditiva i taxativa. Han posat en marxa els seus mecanismes de poder, amb discutible garanties legals, però sempre amb el permís del tercer poder, curiosament aquell que té com a missió controlar els seus excesos. Però el judicial no solament no ha exercit la seua funció de garant legal dels drets constitucionals, sinó que s'ha convertit en el braç executor de l'executiu, per si aquest no en tenia prous amb els que té.
El legislatiu espanyol s'ha comportat d'acord amb la majoria espanyolista i conservadora que el composa, el bloc PPSOECS ha posat en marxa la calculadora i ha bloquejat qualsevol denúncia a l'executiu i ha posat la catifa vermella a les discutibles mesures proposades des del govern. També hauria pogut actuar de manera més garantista, però la seua lógica ha estat la de les majories i han oblidat que la democràcia és, justament, la garantia de les minories a exercir i expressar les seues idees.
Per tant, tant l'executiu com el legislatiu, tot i ser políticament discutible la seua actuació, han exercit
els seus mecanismes de poder de manera expeditiva. Però ha estat el poder judicial el que ha abandonat el seu mandat, aquell que el col·loca com a garant democràtic dels drets de les minories i dels drets democràtics fonamentals, la llibertat d'expressió i de participació política. Un judicial demòcrata no hauria autoritzat les mesures posades en marxa des del govern, les hauria bloquejat i hauria establert, com a mínim, unes garanties d'exercici polític.
I el quart poder... Aquest encara és més dramàtic, perquè la seua actuació ha estat un hara-kiri que es tornarà en la seua contra.

1/22/2018

Més democràcia

Se sol acusar les xarxes socials i l'internet en general d'afavorir el control social i de domesticar el pensament, de fer-lo més uniforme i dirigit. Possiblement siga cert, però en cap cas menys que la premsa escrita, les televisions generalistes o les ràdios comercials. Perquè el que realment controla el pensament i les idees socials, el que domestica i sanciona, el que uniformitza i dirigeix és l'organització política que aprofita aquests mitjans per augmentar el seu poder i controlar la ciutadania.
De fet, estem vivint una ofensiva conservadora i autoritària per part dels poders polítics de diferents parts del món i, especialment a l'Estat Espanyol. Trump ha venut l'internet a les empreses que dirigeixen el trànsit, Xina i Rúsia controlen sense embuts les publicacions dels seus ciutadans, Turquia censura allò que molesta Erdogan i a l'Estat Espanyol... les denúncies i acusacions d'ofenses i violacions a la dignitat personal afecten còmics i piuladors i encomanen la por a la resta de la ciutadania.
No hi ha censura més efectiva que l'autocensura, i la por és la millor de les estratègies per fer memòria abans de donar l'enter a un comentari polític. La qüestió no és per prendre-la a broma, perquè de fet, les bromes costen cares, i la tendència cada vegada és més general. La llibertat d'expressió s'ha vist desprovista de la seua condició inviolable, i s'ha aconseguit posar per davant les
nocions d'ofensa i falta de respecte per les víctimes, o les d'aspectes constitucionals per tal de condemnar i reprimir qualsevol eixida del to acceptable per les autoritats judicials i polítiques.
La coltellada actual s'ha vingut preparant des de feia temps, amb el respecte a les víctimes d'ETA, les opinions contràries a la Constitució dels radicals i el dret de les víctimes. Però ha estat ara, arran de la qüestió catalana, quan s'ha aprofitat per donar el cop de gràcia. I ha funcionat. Ara mateix tenim presos de consciència tancats per defensar les seues idees, polítics exiliats per intentar posar en marxa els programes pels quals els havien votat, mestres citats a declarar per, suposadament, fer política a les aules, raperos processats per les lletres de les seues cançons, tuiteres condemnades per bromejar sobre un atemptat de fa 40 anys i una sensació de vigilància a l'estil del Gran germà que ens dissuadeix de dir determinades coses.
Però el pitjor de tot és la reacció d'aquells als què els suposàvem un compromís democràtic. L'anomenada esquerra política ha callat per diverses raons, alguns per una convicció nacionalista gens cosmopolita, d'altres per càlcul electoral, i alguns per pura misèria política i revenja personal. I a la dreta, incloent-hi la nova dreta, sempre li ha vingut bé un poc de silenci i tranquil·litat per aplicar les polítiques impopulars que sempre ha volgut aplicar. Els mitjans de comunicació, el mal anomenat a hores d'ara quart poder, s'ha fet una mena d'hara-kiri que repercutirà sobre la seua faena i professionalitat de manera irreversible, però que en moments de crisi han considerat com la única eixida per continuar mantenint el lloc de treball. Poc els durarà, perquè els pròxims seran ells.
Per això els mecanismes de control ja no són els mateixos, i els instruments a l'abast del poder són més poderosos. Cada vegada queden menys barreres a la censura i més eines pel control. La deriva antidemocràtica de les societats actuals és tan preocupant que està en joc el model polític imperant des del final de la 2a guerra mundial. És el moment de plantar cara, de mostrar-se inflexibles amb els drets assolits, però les respostes no semblen ser gens contundens. Cada actor polític, judicial, mediàtic i ciutadà haurà d'aguantar la seua responsabilitat en aquesta catàstrofe. Però els resultats els pagarem tots, per desgràcia.

12/04/2017

Distopies

El conte de la criada és una sèrie inquietant i torbadora, que dibuixa un futur espantós en el qual la vida humana, la vida digna i inalienable, és impossible. Les criades i els amos viuen un món lent i asfixiant, controlat i opressiu. L'ambient i el pas del temps és insuportable i provoca en l'espectador ganes de fugir, d'interrompre l'emissió i oblidar aquell malson improbable.
Però la força de la sèrie no rau ací, en el dibuix distòpic d'un futur d'opressió i repressió. De fet, el futur que dibuixa la sèrie no sembla futur, sinó més aïna passat i present. Una societat en la què les dones no tenen cap dret, no poden decidir ni participar en la política ni en la família, és una societat que molts podem recordar de no fa molts anys. Una societat en la qual les dones no poden conduir la podem trobar en alguns paisos propers. I una societat en la què s'utilitza les dones com moneda de canvi sexual i/o reproductiu continua vigent, malauradament, a casa nostra.
L'autèntic valor torbador de la sèrie apareix quan ens expliquen el procés pel qual una societat democràtica i pròspera com els Estats Units arriba a convertir-se en una societat totalitària i repressiva. Ací és on la por se n'apodera de nosaltres, perquè la deriva autoritària arranca en una crisi ecològica i de procreació, com podria ser una crisi migratòria o de seguretat, una d'aigua o d'aliments o qualsevol succés traumàtic que situés la societat en una situació de pànic. I, poc a poc, grups ultres organitzats, aprofitant la por i la desesperació ciutadana es fan amb el control polític del país. És una hipòtesi tan creïble que sembla clarivident i produeix un efecte de pànic immediat.
A la pregunta de si seria possible als nostres dies un fenomen històric com el nazisme, El conte de la
criada respon clarament, està al girar el cantó. I aleshores és quan la ficció de la sèrie permet una aplicació a la situació política mundial. Un president autoritari al comandament de la principal potència del món amb arsenals nuclears per ensorrar el món. Un altre president més autoritari encara, corrupte i lligat a obscurs interessos, al timó de l'altra gran potència mundial. Un comité de personatges invisibles dirigeixen la principal potència emergent i apliquen censura i penes de mort a dissidents polítics. I la resta dels paisos amb possibilitat d'intervenció política, callats, desconcertats i paralitzats.
L'exemple d'Erdogan, de Putin, dels princeps saudis, de Trump i d'al-Assad envien un senyal inequívoc als nostres governants. Controlar la població, restringir les llibertats, nugar curt els moviment de protesta i limitar els drets democràtics surt a compte perquè proporciona estabilitat política i afavoreix un desenvolupament econòmic salvatge.
El perill existeix i està tan prop que fa por comprovar-ho. Però la ciutadania prefereix confiar, permetre xicotetes restriccions a la llibertat a canvi de seguretat i ordre. És un error, perquè les grans tragèdies històriques no comencen pel final, arranquen amb xicotets gestos i canvis legislatius discutibles. La llei mordaça, la repressió Catalana, la criminalització de qualsevol protesta contra la pobresa o l'explotació, són passes clares cap al totalitarisme i l'anul·lació democràtica.
No sé si les distopies ajuden a pensar i a evitar un futur negre o la por que encomanen ens paralitza i ens facilita l'acceptació anticipada d'aquest futur, però espere que estiguem alerta, perquè les grans dictadures van començar per l'acceptació de xicotetes regressions i la justificació d'un poder que reprimeix amb l'excusa de garantir l'ordre i la pau social.

10/10/2017

He vist el futur

Hui, 9 d'octubre de 2017, dia del País Valencià, he vist coses que no hauria volgut veure mai. He vist adolescents, que podrien ser alumnes meus, mostrant una bandera espanyola com un capot al que se suposava havíem d'embestir, com una pedra que volia llençar. He vist senyores ben vestides i pentinades insultant altres senyores com si foren escòria. He vist senyors amb pantalons de pinça i camisa de marca amenaçant amb el dit com una pistola. He vist joves emboçades en una bandera, pintades de colors la cara, insultant altres joves que manifestaven les seues idees. He vist "musculitos" de Levantina pegar amb ràbia i plaer. I senyors majors, jubilats potser, aplaudint els sensecervell mentre executaven les ordres d'aniquilació. He vist coses que no hauria volgut veure mai, he vist la cara del feixisme als carrers de València, i era una cara ben coneguda.
I he comprés el que passava perquè he recordat el que els meus majors em contaven. La memòria s'ha posat en marxa i ha vist una València post-franquista, amb grups de blavers organitzats deambulant per la ciutat, posant bombes a la Universitat i a cases d'intel·lectuals i perseguint joves que no pensaven com ells pels carrers buits de gent.
I ho he relacionat tot. He lligat declaracions incendiàries d'uns polítics que mai han abandonat els

cadells que els van portar al poder. He escoltat una premsa cavernícola justificant l'extermini i una premsa complaent jugant al tots son iguals per tal de mantenir una unitat esquinçada. He vist periodistes perdre la dignitat a la veu de l'amo, i polítics còmplices que miren a un altre lloc per mantenir uns vots miserables. He sentit declaracions patriòtiques, he vist banderes als balcons i he ensumat la voracitat dels llops esperant acabar amb la presa assenyalada. Sí, he vist el feixisme als carrers de la meua ciutat i he entés que ja havien tret a passetjar al monstre, que l'havien deslligat i estimulat.
I no m'agradaria haver-ho vist, però una vegada copsat és impossible d'oblidar ni negar. I la por s'ha apoderat de mi, una por trista, deseperançada, per un país que mai ha arribat a ser i al que no perdonaran cap gest de valentia, ni de dignitat. Però també he comprés que la dignitat no és mendiga, que la llibertat no s'autoritza, que s'han de prendre. He comprés que la democràcia és guanya, es defensa, es construeix. I he comprés que estem sols, que no podem confiar en una premsa silenciada i comprada, ni en uns polítics abjectes que no dubten en utilitzar les armes més mortíferes contra els seus conciutadans. La ciutadania està sola, amb la seua dignitat, però sense por, i haurà de prendre partit. I el partit no pot ser altre que el de la llibertat i els drets, el de la reivindicació legítima i l'afirmació autoconscient d'una identitat col·lectiva alegre i combativa, orgullosa i tolerant.

10/07/2017

Polítics

S'ha convertit en un lloc comú criticar els polítics en bloc, afirmar que no estan a l'altura dels fets històrics i que tots són iguals, uns inútils incapaços de fer la seua faena. Amb l'enrenou de la Independència s'ha aguditzat aquesta tendència, i no han faltat els memes, muntatges, titulars i manifests que culpabilitzen de la mateixa forma als polítics espanyols i als catalans. Puigdemont s'equipara a Rajoy, Junqueras a Sànchez i Anna Gabriel a Pablo Iglesias, per anomenar només als més coneguts i sense que els emparellaments vagen més enllà dels noms.
Però aquesta tendència tan instal·lada a l'imaginari col·lectiu no passa de ser una cortina de fum d'aquells que volen aconseguir que res canvie. Per molt que en diguen, la talla política de Puigdemont, Junqueras i Gabriel supera amb escreix la dels seus respectius espanyols. Si algun polític està fent mala política aquest és Rajoy i la vicepresidenta, si algun polític està mostrant la seua incapacitat és Pedro Sánchez i si un altre ha posat a les clares les limitacions, aquest ha estat Pablo Iglesias.
Perquè, si partim d'una anàlisi detallada, haurem de reconéixer que Puigdemont, Junqueras i Gabriel estan
mostrant una talla política digna dels millors dirigents europeus. Em podeu explicar el que guanyen personalment amb aquesta aposta ferma per acomplir allò que van prometre al seu electorat? Amb les pressions i desqualificacions que reben i les amenaces de la justícia, el seu futur polític i personal és ben incert. Estan enganyant algú o incomplint el programa pel qual els van votar? Estan incitant a la violència o mostrant actituds desafiants? No, els polítics que s'han posat al capdavant d'aquest moviment popular que ha germinat de manera fascinant, estan actuant d'acord amb les expectatives que havien despertat. No són corruptes, ni irresponsables, caminen de manera ferma i segura cap a un objectiu que el seu poble els demana. I busquen la manera de portar-lo a terme de la manera més satisfactòria i amb menys efectes secundaris.
Aquells que no estan a l'altura, que no comprenen res del que està passant al seu país i que tenen por d'embridar la qüestió política fonamental d'aquest país, són un grup de dirigents anquilosats i bunqueritzats que només saben sobreactuar, amenaçar o invocar vells ideals caducs. El PP en ple està podrit de corrupció i continua furgant en la misèria i incapacitat. Rajoy passarà a la història com el pitjor president espanyol de la Espanya democràtica. El Psoe i Pedro Sánchez han perdut l'ocasió de recuperar l'espai perdut amb la investidura del pitjor president del govern i de mostrar un projecte de govern i una idea d'Espanya moderna i democràtica. Podem continua amb el complex de segon partit de l'esquerra i, mentre continue així, no podrà encapçalar el canvi necessari.
L'equidistància, el tots són iguals o tots han de cedir, la invocació a un diàleg sense condicions i la crítica a totes bandes, només formen part de l'estratègia d'un Espanyolisme recalcitrant, d'esquerra i de dreta, que es nega a pensar radicalment la solució d'aquest Estat esgotat i desorientat. Quan no volem implicar-nos, per por o peresa, tendim a dir que estem enmig, al centre, com agrada dir en política. Però a aquest país sabem des de fa temps que el centre polític no existeix, perquè és la dreta, i que l'equidistància o el pactisme només perjudica als que parteixen d'una situació de discriminació, perquè els deixen com estan, i d'això en saben molt els empresaris i els franquistes.
Per tot això, en aquest moment, l'única solució vàlida a la reivindicació catalana és obrir un diàleg sobre com s'ha de fer la desconnexió. I per a fer-ho necessitem un govern valent a Espanya. Si alguns polítics espanyols volen recuperar la dignitat perduda han de plantejar una moció de censura al President més desastrós de la nostra era, formar un govern de concentració i negociar d'igual a igual, sense dramatisme ni excés, les justes reivindicacions del poble català. Només d'aquesta manera podran recuperar el títol de polítics, acomplir la missió per la qual els vam elegir i descabdellar el nus al qual ens ha portat la seua ineptitud.

9/28/2017

La Revolució simbòlica

Fa uns dies Joan Burdeus batejava a Núvol el Procés català com La revolució postmoderna. L'article i el concepte em van fer pensar perquè en principi no soc amic de l'etiqueta postmoderna, però la descripció de Burdeus tenia sentit i ajudava a comprendre un moviment que ha suposat una nova manera de protestar i d'enfrontar-se a un poder impassible.
En aquest sentit, jo preferiria batejar el Procés català, amb dret a decidir, referèndum i independència, com la primera Revolució simbòlica. Si ens fixem bé, el moviment impulsor d'aquest Procés és clarament Transversal políticament i social, perquè abarca des de la dreta burgesa ben situada econòmicament  del PdCat fins l'esquerra perroflauta i alternativa de la CUP, aspecte absolutament nou dins de la història dels moviments transformadors i revolucionaris. També és transversal en sentit
generacional, perquè ha barrejat en la mateixa reivindicació a gent gran i joves estudiants de secundària. A més ha estat un moviment pacífic i contingut, que ha fugit d'un enfrontament directe amb les forces de seguretat malgrat les provocacions que han patit. Després, una bona part de la lluita s'ha jugat a les xarxes socials, amb diferents batalles dialèctiques que ha guanyat l'enginy independentista habitualment. També s'ha jugat una partida estratègica als mitjans de comunicació i les cancelleries estrangeres, que s'ha saldat amb diferents resultats, però que ha reforçat la raó política dels independentistes, en la mesura que els mitjans i polítics espanyols, amb honroses però minses excepcions, estaven perduts. I, per fi, ha estat un moviment polític, escenificat al Parlament català, que ha volgut mostrar la força de les institucions per canviar democràticament una situació d'injustícia legal i efectiva.
El moviment ha fugit de convocar vagues generals que afectaren el sector industrial, ha tranquil·litzat l'empresariat i ha permés la ciutadania continuar la seua vida normal amb l'afegit de la lluita simbòlica indepe en forma de manifestacions, piulades, articles i signatura de manifests diversos. Ha estat un moviment tranquil, que se sabia amb la força de la raó i el temps al seu favor, que ha buscat guanyar la partida per la força de l'argumentació i no per la de la força fàctica del poder policial punitiu. Potser perquè els seus recursos no eren els de la força, o potser perquè realment han cregut que amb la força del raonament es podia guanyar una guerra democràtica. Realment aquest moviment català ha obert una nova manera de reivindicar més civilitzada, profundament democràtica i clarament dialogant. Ha estat un moviment ciutadà, que ha volgut lluitar amb les armes de la convicció i del convenciment.
Si Marx alçara el cap faria una predicció ben clara, aquest moviment s'ha situat en un terreny
purament ideològic i té la batalla perduda davant d'un poder efectiu, econòmicament i policial, i està condemnat al més absolut fracàs. I més si pensem que el moviment indepe té al seu davant l'Estat Espanyol, un poder poc acostumat al raonament i més habituat a la patada a la porta i el NO irreflexiu com a resposta. La Revolució simbòlica durarà fins que se li acaben els símbols a l'Espanya Grande i Una, però gens Lliure, i els seus recursos ja es veu els que són. S'acaben aviat. 
Si no fora perquè...
Potser el sistema productiu, amb una globalització instal·lada de manera efectiva, afavoreix una dissolució de les fronteres clàssiques i juga contra Estats antiquats i inoperants de factura pre-industrialista. Potser en aquest sentit, la revolució simbòlica catalana camine en la direcció que el capitalisme postmodern apunta, i en aquest sentit, podria estar destinada a guanyar la partida amb les armes ideològiques, perquè la base productiva ja fa temps que ha declarat la independència d'un nou Estat a una Europa sense fronteres per al Capital.
 

9/22/2017

Estratègia Rajoy

És cert que la ficció, moltes vegades, aconsegueix captar millor la realitat que una simple descripció suposadament neutral. I aquest fet encara és més curiós si parlem de la paròdia, la caricatura o la imitació còmica, que molt sovint capta aspectes de la realitat que no veuríem amb una simple observació empírica.
Doncs justament això és el que passa amb el nostre cap de govern, Mariano Rajoy, que les seues imitacions al Polònia o els "fakes" del Intermedio ens mostren millor l'altura política del personatge que una descripció literal.
L'actitud amb la que està encarant el Procés català és digna del seu "alter ego" al Polònia, amagar el cap sota l'ala, cremar els seus col·laboradors o utilitzar de manera totalment irresponsable les institucions de l'Estat que tindria l'obligació de protegir. La resposta de Rajoy a la proposta de referèndum català mai ha assumit les seues responsabilitats. No ha defensat clarament al Parlament l'aplicació del 155, no ha buscat majories que recolzen actuacions directes del govern ni ha fet efectives mesures que depenen directament del govern nacional.
Ara bé, també és cert que no li cal. Perquè aquest President pusil·lànime i curt de gambals disposa
d'una cohort de sicaris que li fan la feina debades. El TSJ executa impunement les ordres que rep, o sap que desitja l'executiu, sense cap vergonya. El Constitucional només ha de seguir el discurs oficial i utilitzar la Constitució com un rajol o una paret incòlume, i no com un mecanisme de consens, que és el que hauria de ser. I si aquests mecanismes no funcionen, sempre podem trobar algun jutge fatxa que aparte amb poca ètica professional les seues ocupacions quotidianes i aprofite alguna denúncia endarrerida per engarjolar representants democràtics.
La premsa no necessita indicacions directes, només una mirada, una insinuació o alguna paraula d'un ministeri que els marque el que han de dir. Ells sempre poden afegir l'entusiasme, la matisació o el punt de mira personal a un comentari d'un manifestant o qualsevol autoritat catalana. Ressaltar un succés aïllat, escandalitzar-se de respostes lògiques en un escenari de confrontació o exagerar accions de protesta pacífica fins convertir-les en agressions és ben fàcil des d'una postura còmoda en la què el poder gratificarà els seus serveis.
El intel·lectuals addictes, damunt, van de trencadors i defensors de la llibertat d'expressió. És ben fàcil signar manifests o expressar opinions que saps que agraden als que et paguen i que, a més, et fan quedar bé davant dels que manen. Una heroïcitat, certament, que la premsa se n'ocupa d'assenyalar.
I no vull parlar dels Tontos útils polítics, els Ciudadanos i Socialistes, els Riveritas i SuperSànchez, que li fan el llit a un President que els ignora, maltracta i menysprea sempre que pot. Ells sabran el que fan, però el seu futur polític és ben negre amb aquestes actuacions.
Però el problema de tot açò és que quan la tormenta passe, quan l'escenari es decante cap un lloc o altre, darrere de Rajoy no quedarà res, perquè la seua tàctica de terra cremada haurà assolat la confiança en la Justícia, en la Premsa i en la Política de la ciutadania. I aleshores Rajoy dirà allò de "son los ciudadanos los que eligen al Presidente", però si no el trien, sempre li queda Kim-Jong-Un per fer servir la bomba atòmica i acabar amb tot el que quedava.

9/20/2017

Independència 1-O

El procés independentista català és EL fenomen polític més radicalment democràtic dels succeïts a Espanya des de la mort de Franco. I dic des de la mort del dictador justament per assenyalar que la Constitució i la "modèlica" Transició Espanyoles tenien poc de democràtiques i res de rupturistes d'un ordre tutelat, com bé s'ha vist posteriorment.
El plantejament d'un referèndum d'independència venia precedit per repetits intents de pactar una resposta federal que satisfera els legítims anhels d'autonomia real del poble català. Abans ja s'havia despatxat sense rubor la proposta basca d'Ibarretxe, que representava un altre intent d'encabir quotes d'autogovern en un estat que només cedia, amb condicions, allò que no qüestionava l'estructura centralista.
En ambdós casos es va intentar una via pactada, negociada amb l'Estat i els seus representants

nacionals al Congrés Espanyol. En tots dos casos la intransigència d'una dreta franquista i retrògrada i la por i la incapacitat d'un Psoe pusil·lànime ho van impedir. La conseqüència d'aquest bloqueig irresponsable d'una iniciativa clarament legítima i respectable no podia ser altra en un estat que es creia democràtic que donar un pas endavant, i això és el que va passar. Només que el que es creia democràcia era un teatre en el qual els límits estaven clarament fixats i no s'anaven a trencar.
Amb tot, el Procés s'ha fet d'una manera escrupolosament democràtica, amb una consulta prèvia, amb exhortacions al diàleg i obertura d'espais de trobada i, finalment, amb la convocatòria d'un referèndum que és la manera com arreu del món decideixen les qüestions polítiques rellevants.
Però si el procés és radicalment democràtic no és sols pel camí, sinó també per la reivindicació en sí mateixa. La reivindicació d'independència d'un del pobles que formen l'Estat Espanyol qüestionava un dels pilars intocables d'una democràcia d'opereta i posava a prova la seua qualitat democràtica. Vista la resposta queda clar que vivim en una Monarquia bananera, en una democràcia de segona categoria, permissiva amb les opcions favorables i inflexible en les què són massa trencadores.
La resposta autoritària, anul·lant la separació de poders, utilitzant el poder judicial de manera tendenciosa , aprofitant-se'n del control del poder executiu i de la incapacitat de control del legislatiu, amb un Parlament entregat sense discussió a la idea d'una Espanya Una, Grande i Libre, dinamita la democràcia i mostra l'autèntica cara d'una Transició en la què tot havia queda "atado y bien atado", amb la Corona, l'exèrcit, l'església i el poder econòmic a les mans dels mateixos.
Rivera i Ciudadanos han fet la seua papereta de tontos útils, de palmeros obedients d'un Partit Popular plagat de corrupció, dopat de cinisme i que continua apuntalant el Franquisme institucional que amera de manera corrosiva la societat espanyola. Amb aquesta operació la dreta passa pàgina de l'episodi més obscur de la política espanyola i es prepara per a un renaixement sense renovació, com sempre fa per continuar amb el poder.
El paper del PSOE és encara més patètic i dramàtic, perdut en una socialdemocràcia inútil, recolzant un govern al qual ha envestit sense condicions contra el sentir expressat per la societat espanyola en les últimes eleccions i sense cap intenció reformista ni programa propi, ha demostrat el seu paper en la Transició; ajudar a mantenir el poder en les mans dels de sempre.
El resultat és el que estem veient; la violació flagrant de les normes democràtiques més bàsiques, amb jutges operant per ordre del govern, suspensió de garanties processals, prohibició d'actes d'expressió d'idees, confiscació de materials gens delictius, anul·lació de poders autonòmics constitucionals, repressió, empresonament de polítics per raons de consciència i policies per tot arreu en una demostració de força que només busca fer por i reprimir els legítims anhels d'un poble.