12/30/2010

Les ratlles de la vida

L'obra guanyadora de l'últim premi Octubre de narrativa, Les ratlles de la vida de Raquel Ricart Leal, és un autèntic plaer per al lector. És tracta d'una novel·la intensa i corprenedora, que transmet vida i emocions en un llenguatge acurat i bell. Podríem dir que es tracta de realisme màgic, perquè la realitat sempre és màgica quan els ulls a través dels quals la mirem estan plens de creences, d'experiències i de vida. Raquel transmet el punt de vista dels seus personatges i aconsegueix que mirem una realitat bruta amb la visió comprensiva que el deure de viure ens imposa. Per això la realitat que conta (quasi un segle d'històries personals que s'encreuen amb successos històrics i polítics) adquireix la màgia de la mitologia religiosa i vital d'Ermerinda i Vicenta, de Regina i Maria.
Una novel·la riu en la què els afluents aboquen històries viscudes i compartides, que s'influeixen i s'entrecreuen en un domini magistral del temps narratiu. Uns rius ben valencians que aporten un pòsit insubstituible per a tots els que volem comprendre la nostra història i viure-la.

12/18/2010

Wikileaks


He de reconéixer, que les filtracions dels documents de Wikileaks m'han decebut. No se, potser esperava més del que era raonable, perquè al final, les revelacions han estat d'allò més previsibles. Interessos ocults, maniobres il·legals, fils invisibles... de tot n'hi ha, és cert, però sempre dins de les sospites que tots teníem, encara que ara s'han confirmat.
Però un dels aspectes que si que m'ha sorprés ha estat les investigacions sobre els principals dirigents del món. En un bon nombre dels casos les observacions dels ambaixadors i espietes fan referència al caràcter, personalitat o vicis ocults de la vida privada d'aquestos personatges públics. I em crida l'atenció perquè, potser per deformació marxista, sempre he pensat que els governs mundials acaben regint-se per un joc d'interessos més profunds que els simplement personals dels seus governants. Però sembla que no, sembla que l'egolatria d'Alan García, l'astúcia de Zapatero o el mal geni de Moratinos són tan importants o més per al transcurs de la història que els interessos geoestratègics, l'economia o la ideologia.
Però ben pensat, no serà un altra maniobra de distracció aquesta del Wikileaks, que busca ocultar-nos les autèntiques raons per les quals "progressa" la història?

12/15/2010

Solidaritat

La "fugida" general dels controladors i la resposta del govern, mitjans i poders econòmics, m'ha posat sobre la pista de la estratègia que utilitzen aquests poders per desacreditar qualsevol protesta o reivindicació social.
Si us adoneu, la principal crítica als controladors ha estat la seua insolidaritat amb la resta de la societat, perquè s'atrevien a demanar condicions laborals que la resta ni ensumen. En la societat de l'atur i els set-centseuristes (ja no queden mileuristes) és una gosadia demanar 300.000 anuals. En fi, no conec les condicions laborals dels controladors, però és evident que són un col·lectiu molt reduït, amb molt de poder i amb avantatges innegables. Bé, per tant en aquest cas, és cert, demanen privilegis en la societat de la necessitat.
Però el problema és que l'argument va ser el mateix quan la vaga dels funcionaris, una acusació d'insolidaritat perquè es tractava de treballadors amb faena fixa i drets laborals. Quan la vaga general, també es va dir que era la vaga dels treballadors que tenien la sort de tenir faena, perquè els aturats no podien ni fer vaga i, a més, estarien a favor de les mesures del govern per tal de tenir la possibilitat d'accedir a un lloc de treball, ni que fos parcial, eventual o directament brossa.
I quan es reivindinquen els convenis laborals, també, com s'atreveixen a demanar un augment de sou amb la crisi que tenim. I quan es negocien reduccions de plantilla, que tots hem de cedir, que podem repartir la faena entre tots, treballar menys, cobrar menys per a treballar tots (!!!)
Increïble, la patronal, el poder econòmic, el govern i els mitjans amics acusen d'insolidaris als treballadors!!!!! Ells, els reis de la insolidaritat, del guanya tot el que pugues ara i arranca a córrer, els de repartir beneficis entre els executius, els de la comissió i el 5%.
Per favor, un poc de dignitat, fins i tot els controladors tenen dret a reivindicar les seues condicions laborals (de manera legal, clar, no amb el xantage que han fet, aquest és el vertader problema i no les seues reivindicacions), i que no ens donen lliçons de solidaritat. Ells no.

12/11/2010

Benimaclet per la convivència

Benimaclet ha parlat per la tolerància. Veïns i organtizacions socials de diferents sensibilitat social (des del comerç fins a AMPES i comissions de festes) han manifestat el suport a un estil de convivènica que aposta per la integració, per un món on cabem tots i totes.
Benimaclet ha dit no al racisme i al feixisme. Si alguna cosa han aconseguit, ha estat reafirmar-nos en la nostra visió del món i fer-nos més forts, perquè ens ha unit encara més.
Per un Benimaclet viu, Ací cabem tots!

12/01/2010

Dia mundial de la SIDA

Avui dia 1 se celebra el dia mundial de la lluita contra la SIDA. Aquesta malaltia ha estat una de les que més mal han fet la humanitat, tot i que els seus perjudicis es reparteixen entre els efectes sobre la salut física i els efectes sobre la moral. La Sida ha estat una d'aquelles malalties que s'han associat tradicionalment amb la immoralitat i la desviació social i, especialment, sexual, i per això s'ha tardat tant a bastir una resposta mèdica eficaç. Durant molts anys, els dels inicis del contagi, es va classificar com una malaltia de marginats i, per això, va perdre interés per a les farmacèutiques i institucions públiques. Quan la pandèmia va afectar als benestants heterosexuals occidentals, aleshores es va desfermar el pànic i les investigacions serioses i ben pagades.
Aquest fet i la demonització del condó ha produït una extensió evitable de la malaltia que, a hores d'ara, continua sent un problema greu de salut i, encara, de convivència.
Per a prevenir-la es necessiten mesures sanitàries i educatives, entre elles una educació sexual completa i coherent, que integre la percepció del risc dins del model de relació afectiva i sexual de les noves generacions. Les coses no semblen anar en aquesta direcció, la paralització dels programes d'educació sexual de la Conselleria de Sanitat (els PIES), les minses campanyes de sensibilització (que enguany ja no tenien ni fullets, condons ja feia anys que no en donaven) i la relaxació social que ens acompanya poden fer repuntar una pandèmia que, d'altra manera, es pot evitar.