10/31/2011

Ja en som 7.000... milions!

Efectivament, l'ONU ha anunciat avui que ja som 7000 milions d'habitants al planeta. És un xifra esgarrifant que no ens pot deixar indiferents i ens ha de fer reflexionar sobre el destí que està prenent el món, tot i que de vegades pensem que el problema està en un altre lloc. Recorde quan era menut, allà pels anys 70 del segle passat, que la pressió demogràfica s'havia convertit en un tema recurrent. Se'ns va bombardejar amb una certa consciència de la limitació física i humana del planeta per a la qual no n'hi havia més remei que l'anticoncepció, l'educació i els avanços científics. Els dos primers per limitar els naixements i el tercer per poder alimentar els 5000 milions d'aleshores. Pel que sembla, cap d'ells ha funcionat satisfactòriament.
Després, als primers anys d'aquest segle, he vist altres missatges contradictoris amb aquell de la meua infància. L'envelliment de les nostres societats ens animava a tenir fills per tal de mantenir la seguretat social; l'orgull nacional es feia palés amb un lema com Som 6 milions, que la Generalitat valenciana, per allò de no ser menys, va copiar amb un semblant de Som 3 milions, com si la quantitat d'habitants marcara la qualitat del país. El dret de les dones a ser mares, dels països del tercer món a créixer o dels xiquets a náixer es va anteposar, de segur que amb raó, al fet inqüestionable que ja en som massa.
Però hem de pensar que el problema no és la xifra en si, sinó els problemes que implica. La fam, que continua matant diàriament uns 12000 xiquets al dia, la falta d'aigua, els conflictes armats pel control dels recursos, les migracions que aquests conflictes i les sequeres generen, la discriminació, la misèria i el patiment. El problema no són els 7.000 milions, el problema rau en la nostra capacitat de garantir-los uns drets bàsics. I a hores d'ara això és impossible.
Vist des d'aquesta perspectiva el problema és, per tant, com evitar el creixement exponencial de la població, ja que no podem donar-los una vida digna a tots. Aquest hauria de ser el principal tema polític del moment, però al món civilitzat estem buscant el medicament de l'eterna joventut, el combustible perfecte o la planta sense terra de conreu.
Amb aquesta perspectiva millor seria aprendre d'altres cultures més antigues i llunyanes. Una aldea xinesa aplicava l'eutanàsia activa als majors a partir d'una certa edat, i una pràctica ben comuna a moltes cultures orientals i amazòniques, era l'infanticidi. En fi, no vull dir jo que pugam comparar-nos amb aquestes civilitzacions tan endarrerides, però no em direu que el nostre mètode és més civilitzat. Per favor!

10/23/2011

Els indignats de Wall Street

L'esclat del moviment indignat a Estats Units ens ha pillat un poc per sorpresa. Potser degut als prejudicis o a la informació deformada que rebem dels americans, ens semblava una societat adormida, exclusiva del conservadorisme del Tea Party i la pena de mort. Però Amèrica és diversa i, de la mateixa manera que encapçala una revolució conservadora, també és el bressol dels moviments abolicionistes de la pena de mort, de reivindicació dels drets ciutadans o de crítica a un neoliberalisme sense consciència.
I no pot ser d'altra forma si atenem al seu origen. He estat llegint una novel·la, Cualquier otro dia, de Dennis Lehane, que retrata una Amèrica en gestació, 1917-1919, en ple moviment revolucionari mundial, quan el gran país que encara no era potència mundial, estava formant-se per aluvió d'immigrants; irlandesos, italians, africans... una barreja en la que es crea una societat nova, plena de solidaritat i d'egoisme, de progrés i conservadurisme. El moviment sindical americà és dels més potents del món, i posen en escac els poders fàctics, que tenen tanta por que descarreguen tot el seu poder de represió. Però la policia també es sent amb legitimitat de demanar els seus drets, fins i tot utilitzant la vaga com a mètode de lluita, i l'acaba fent. El caos i l'anarquia desfermen Boston, i els mitjans tiren contra els actors. Una caverna mediàtica i política trau tot el seu armament, amb la conseqüència pitjor per a tots, pero que permet conservar el poder als que el tenen. Com sempre sol passar.
Quan la novel·la negra adquireix el caire de novel·la social pren tota la grandesa de la literatura. Dir-li novel·la negra a aquesta és un error. Té dos capítols sanguinolents, típics de la negror del crim, però no són suficients per encasillar aquesta obra, que és un  retrat social d'una Amèrica que hauria pogut desembocar en una segona Rússia. Moviments revolucionaris en ebullició, sindicats carregats de reivindicacions obreres i partits organitzats que assetgen una societat que estava en procés de cristal·lització.
La historia posterior la sabem, Amèrica no va ser Rússia, i eradicar el comunisme va costar moltes vides i un preu ben alt per a la democràcia. I semblava que ho havien aconseguit, però potser ara els indignats de Wall Street desperten un sentiment que estava reprimit entre el poble americà.

10/19/2011

Sospitòs

Torne de portar el meu fill a escola i al meu carrer, vora el contenidor de la brossa, trobe dos policies nacionals parlant amb un negret d'aquests que recorren València en bici, de contenidor en contenidor, arreplegant ferro vell, aparells trencats, persianes en desús o qualsevol objecte que es puga vendre al rastre o als desballestadors. Li pregunten què fa, si va amb altres companys, li demanen la documentació, i la cara del negret té la por als ulls. Els que passem per davant ens quedem mirant-los, amb l'evident curiositat que sempre provoca la policia, amb la sospita que genera vore qualsevol persona envoltada d'agents de l'ordre.
I malgrat conéixer la raó per la qual identifiquen aquest xaval, no deixa de sorprendre'm la persistència de la policia em cometre els mateixos errors des dels temps del franquisme. Per a la policia és sospitosa qualsevol persona d'un altre color de pell, aspecte d'immigrant o robes alternatives. Unes rastes, uns pantalons amples o una pell massa blanca o massa negra són motiu immediat d'identificació i, suposem, agraïment dels superiors per la faena ben feta. Sembla que no se n'adonen, o no vullguen adonar-se'n, que els delinqüents no solen portar uniforme.
De segur que si passa pel costat en aquest mateix moment un conseller de la CAM, un gestor d'EMARSA o el broker que reconeixia l'altre dia a la televisió que com pitjor anava la crisi, més diners guanyava ell, no se'ls ocorreria identificar-los, ni demanar-los el DNI o el permís de residència (tot i que el broker és estranger). El possible robatori o desperfecte que podia causar el negret de la identificació, en el suposat que delinquira, que de segur que no n'era el cas, no podria arribar al preu dels cafes dels consellers de la CAM. Però el negret és sospitós i el gestor d'EMARSA ciutadà amb dret a la presumpció d'innocència. En fi, el món està mal fet, i la nostra societat malalta, perquè  els principals lladres porten vestits de Milano i corbates italianes i s'asseuen (o no s'asseuen, però cobren per fer-ho pressumptament) als escons del Parlament i els consells d'administració.

10/18/2011

La vida

El meu millor amic m'envia aquest poema en resposta al post anterior. Si més no per demanar-vos disculpes per encomanar-vos el mal rotllo, el compartisc amb vosaltres.
Gràcies a tots.


L’EXPLICACIÓ

De bon matí, a l'hora que els carrers
són plens de nens i nenes anant cap a l'escola,
se sent que l'aire té una altra dignitat.

N’hi ha que van a escoles petites amb jardí
i mestres que no els alcen mai la veu.
Nens amb gestos difícils,
com recordant algú perdut dins l'aire.
Els seus pares, sovint, ploren quan estan sols.

Es triga tant a entendre. Per això
no hi ha mai dues oportunitats.
Però aquests nens no ho sabran mai,
em dic, pensant en el somriure
que, angoixat, sento com es va esvanint.
Uns quants records és tot el que ara em queda
per explicar-me a mi mateix
que és en l’amor on m’he deixat la vida.

Joan Margarit



I per si n'hi havia poc, un altre amic, Hector, m'envia Itaca, de Kavafis amb veu de Lluis Llach. Açò alça la moral.
Gràcies altra vegada

10/17/2011

La vida és una merda

Sempre he pensat que l'existencialisme era una filosofia per adolescents. Potser perquè em va impactar d'adolescent, o perquè valora la llibertat d'una manera tan buida i omnipresent. Però quan arribes a una edat (i no vull dir quina, però tots vosaltres podeu posar la vostra) i te n'adones de que, efectivament, la vida és una merda, que no té absolutament cap sentit i que quan l'acabes estàs al mateix punt que quan la començares... aleshores t'entra la cagalera i penses, collons, la vida és una merda!
Sí, sí, ja ho sé, el mateix Woody Allen ha fet la seua guerra particular contra Sartre, amb la valoració de les xicotetes grans coses, "si la vida funciona"... endavant, però i si la cosa no funciona? És a dir, si fins i tot les xicotetes coses no funcionen? Que, d'altra banda, és el que sol passar.
I les religions, quina sort poder creure en una altra vida! Això si que és trobar sentit a la vida, projectar-la més enllà de la mort! Aquesta ha estat la meua il·lusió, poder creure. Però m'ha resultat impossible, no em pregunteu per què, però no he pogut creure aquesta pantomima, i aleshores la vida s'acaba quan s'acaba, i desapareix la memòria i les xicotetes i les grans coses, tot!
En fi, que cada vegada li trobe menys sentit a la vida. Potser siga perquè s'acosta el meu natalici o perquè tinc un dia tonto, no em pregunteu per què, però... la vida és una merda!

10/12/2011

Esquerra per a temps de crisi

A Le Monde diplomatique en castellà (l'edició catalana ha passat, per desgràcia, a millor vida) d'octubre de 2011, dos articles plantegen dues visions de l'esquerra necessària als temps de crisi que vivim.
Un és de Carlos Taibo i planteja una esquerra alternativa i autogestionària, molt lligada als moviments socials com el 15M i crítica amb l'esquerra parlamentària. Un resum de les seues propostes pot ser aquest:

"El movimiento del 15-M nos ha enseñado, recordado o confirmado las diez ideas siguientes:
1. Cualquier iniciativa que pongamos en marcha debe ser, por fuerza, asamblearia y autogestionaria.
2. Es preciso defender un proyecto de sociedad adaptado a lo anterior. Ello significa trabajar por la descentralización, recuperar con orgullo la vida local y propiciar una descomplejificación de nuestras sociedades.
3. Construir espacios de autonomía en los que se apliquen reglas del juego diferente, sin necesidad de sperar a una toma del poder político
4. El proyecto tiene que ser anticapitalista, no sólo antineoliberal
5. Es necesario crear partidos políticos de izquierda de tipo nuevo. El balance político de la izquierda parlamentaria es escaso y muy alejado de la izquierda social
6. Lo mismo respecto a los sindicatos mayoritarios, burocratizados y vinculados exclusivamente a los trabajadores asalariados. Necesidad de sindicatos ligados a la izquierda social, anarcosindicalistas.
7. Tiene que ser también antipatriarcal, antiproductivista , antimilitarista e internacionalista
8. También intergeneracional
9. Debe incluir el derecho de autodeterminación
10. Debe ser autocrítico, no podemos olvidar que nosotros mismos formamos parte del sistema al que deseamos plantar cara, de tal suerte que sus vicios y aberraciones se manifiestan en nuestra conducta."

L'altre article és de Gaspar Llamazares, i reclama una esquerra transformadora (alternativa a la socialdemocràcia possibilista del Psoe) que connecte electoralment amb una ampla base social, però que aconseguisca articular-la electoralment. Les seues propostes ecosocialistes són aquestes:


"En la izquierda transformadora estamos más acostrumbados que en la socialdemocracia a la resistencia.
Hay que cambiar la política y nuestra política. Hay que sustituir la economía  que pretende que todos seamos un poco más ricos, por la de , sencillamente, ser un poco más felices conviviendo en armonía con nuestro planeta.  Debemos transformar la economía del crecimiento por la de la redistribución, empezando por la lucha contra el hambre, y hacer del derecho a la dignidad del ser humano un continuo con la economía.
El respeto al medio ambiente y la sostenibilidad implica que la calidad de vida debe ser compatible con la preservación de nuestro entorno natural y de sus recursos.
La democracia o se construye y ejercita con los ciudadanos o no será democracia.
El uso decisorio y participativo de la red es fundamental para transformar el fondo y la forma de la nueva participación democràtica. 
la nueva economía solidaria y sostenible de un estado laico, muy fuerte en lo público y participativo en la red, como eje de participación y decisión, define lo básico de ese nuevo ideario."

Quina esquerra considereu més adequada als temps que vivim?


10/08/2011

Privat-públic

L'article de Ribó a El País, El 9 d'octubre no és una boda, señora Barberà, planteja un dilema interessant sobre la separació de l'àmbit públic i privat a les nostres societats. L'article fa referència a les declaracions de la nostra alcaldessa sobre la negativa d'alguns regidors a entrar a la catedral amb la senyera, degut a les seues conviccions personals (no-religioses, en aquest cas). L'alcaldessa recordava que molts de nosaltres entrem a l'església amb motiu de bodes, bateigs i funerals, i que, per la mateixa raó, en aquest cas els regidors podien perfectament deixar a banda les seues conviccions religiosos i, si vertaderament estimen la seua terra, entrar a la catedral amb la senyera al coll -ai maredeueta!.
Ribó recorda a l'alcaldessa que no és el mateix l'àmbit personal que el públic, i que un regidor, porte la senyera al coll o no, està en funció de la seua representativitat pública en un acte d'aquesta mena. I té raó Ribó, però jo pense que la separació privat-públic no està tan clara, ni de bon tros.
Imaginem-nos, per exemple, és un suposar, que la nostra alcaldessa -no aquesta, una hipotètica, vull dir-, fora homosexual. Imaginem-nos que ella, en exercici de les seues funcions, ha d'acudir a tota mena d'actes institucionals i protocolaris, entre ells alguns religiosos com la visita del Papa a València. Imaginem-nos també que algú aconsella l'alcadessa que amage la seua novia, que no la porte a aquesta mena d'actes, perquè no queda bé políticament o religosa. Què creuen que diria la nostra -hipotètica- alcaldessa? De segur que en aquest cas ens etzibaria que està en el seu dret d'aparéixer acompanyada amb la persona que estima o desitja, i que cap exigència pública pot retallar-li el seu dret privat a enamorar-se, viure i conviure amb qui trobe oportú.
Doncs el mateix els passa als regidors de Compromís i Esquerra Unida, senyora Barberà -en aquest cas ja parlem de l'alcaldessa real, és clar-, que per conviccions personals no volen entrar, en aquest cas, a la catedral, i tenen tot el dret a que se'ls respecten aquestes conviccions de manera pública i privada.

10/03/2011

Periodisme crític

Gràcies al Facebook, veig l'entrevista que Ana Pastor li fa a Llamazares al programa de TVE "Desayunos". El problema del Facebook és que les coses et venen opinades, i l'enllaç apareixia a un blog molt crític amb Pastor i amb la línia informativa de TVE en general. Primer que tot, l'opinió em xoca, perquè recorde Ana Pastor entrevistant mordaçment Ahmadineyad i Esperança Aguirre, i com va ser aplaudida per tothom pel seu caràcter crític i persistent. També recorde que en aquell moment em va semblar que utilitzava una estratègia suicida, ja que amb preguntes tant directes aconseguia que l'entrevistat es posara en guàrdia i potser, callara més que diguera (com va ser el cas d'Ahmadineyad). Encara que també potser que desquiciara l'entrevistat/da i aquesta acabara dient allò que no s'hauria de dir en públic, com va ser el cas amb Esperança Aguirre.
Però comence a vore l'entrevista i trobe un Llamazares molt segur i didàctic, explicant les postures que defensa de manera apassionada i convincent (si més no per a mi, potser perquè opine el mateix), i de sobte apareix una Ana Pastor que interromp constantment l'entrevistat, que l'interpel·la amb un to de superioritat, com qui es converteix en la veu de la saviesa que recrimina l'altre per innocent, ignorant o idealista. Les constants reiteracions de les mateixes objeccions es converteixen en un entrebanc que exaspera l'entrevistat que, malgrat tot, manté les seues explicacions de manera molt raonable. En compte d'aclarir, les intervencions de l'entrevistadora tallen el fil de l'entrevista i, a més, ridiculitzen l'entrevistat o el desacrediten personalment sense cap argument raonable.
Va fer el mateix Ana Pastor amb Esperança Aguirre, però com que li tenim mania, ens va agradar? És aquest el paper del periodista? Un periodista crític ha de d'oposar-se sempre frontalment al seu entrevistat? Ha de deixar aparéixer les seues idees? Pense que no, perquè tot i que qualsevol periodista ha de tenir les seues concepcions polítiques o ideològiques, o les ha de posar damunt la taula a la vista de tots o les ha de deixar una mica aparcades quan fa una entrevista, però mai convertir-se en una mena de jutge del poble que exposa un criteri superior. D'opinions n'hi ha moltes i en aquesta entrevista, per exemple, Ana Pastor no tenia en compte les demandes del 15M, com a mínim. Potser el problema és que jutgem de manera més condescendent les opinions que coincideixen amb les nostres que les que se'ns oposen.