5/29/2012

Concursos

Els concursos s'han posat de moda a la televisió. És normal, amb la crisi, semblen una manera fàcil de guanyar diners, i a l'espectador el reconforta adonar-se'n que encara queden maneres de sobreviure entre tanta misèria. Normalment, aquest tipus de concurs es basa en la fidelització de l'audiència a través del concursant, al qual se li donen diverses oportunitats per tal que permanesca més d'un dia al concurs i, d'aquesta manera, es convertisca en conegut. Comodins, repesques, dobles oportunitats, més d'una vida com els gats...
Però la nova fornada de concursos trenquen aquesta dinàmica i trituren el concursant en menys d'un segon. El nou Millonario, Avanti o Ahora caigo, donen poques oportunitats als participants i el programa es converteix en una desfilada de cares noves que són engolides per una mena de minotaure televisiu en una cerimònia de catarsi col·lectiva potser amb la intenció de calmar la voracitat del Déu mercat. Per exemple l'antic Quien quiere ser millonario protegia els concursants amb tres comodins -el del públic, la telefonada i el 50%-  que han desaparegut en el nou El millonario de Núria Roca, que ha desprotegit els participants com la nostra societat ha deixat sense protecció sanitària, educativa o social els ciutadans. Avanti, el nou concurs de Carlos Sobera, enfronta sense contemplacions i a velocitat de vertigen parelles de concursants que lluiten entre si de la mateixa manera que els aturats lluiten per un lloc de treball amb totes les armes al seu abast. Ahora caigo ofereix tres vides al concursant central, però deixa en la més absoluta inseguretat els seus oponents que cauen irremissiblement en el pou de la pobresa, en una paràbola perfecta de les diferències que separen el jubilat del consell d'administració de Bankia i el d'una empresa pública en ERE permanent.
I és que els temps marquen competència, individualisme, lluita a mort per uns recursos minsos. I la televisió és com un espill invertit d'aquesta realitat. Invertit perquè presenta de manera alegre i divertida el que és un drama social de proporcions incalculables. L'egoïsme, la lluita contra el company que tens al costat, la competència feroç per un lloc de treball o una beca de menjador han convertit la nostra societat en un desert de solidaritat. Els concursants tomben els seus competidors assotats per un esperit de lliure competència que sembla la sal de la vida d'un neoliberalisme triomfant però que, transpassat a l'àmbit social, han convertit la democràcia en un parany que tritura la ciutadania més desprotegida.

5/22/2012

Vaga d'educació

La vaga d'avui ha estat un èxit. Diga el que diga el Ministeri i la Conselleria, el ressò als mitjans de comunicació i la visibilitat social de la vaga l'han convertida en un èxit. Més enllà de les dades de seguiment, de les necessitats econòmiques o de les raons ministerials, la vaga ha guanyat la partida fins i tot abans de realitzar-se. Era un èxit des del moment de la convocatòria, i ha estat un èxit pel seu seguiment.
La vaga és una eina dels treballadors per paralitzar el sistema productiu, o per tombar un govern o per paralitzar unes mesures concretes, però la vaga també és una eina ideològica que desprestigia el govern de torn. La vaga general del sector educatiu d'avui és d'aquest últim tipus. És una vaga que busca carregar de raons la protesta contra les retallades educatives, i ho ha aconseguit. Des d'ahir mateix, les raons dels defensors de les retallades sonaven a postisses, esterotipades... sonaven a excuses. El Ministre o la Conselleria poden desprestigiar el professorat que ha fet vaga, però la societat civil ha percebut perfectament que els irresponsables són les autoritats que deterioren l'educació, i amb ella, les possibilitats d'aquest país. Els mitjans oficialistes poden oferir dades de seguiment ridícules, però la població entén perfectament que ha estat una majoria la que ha lluitat contra l'apatia, el desinterés i l'egoïsme d'uns pocs.
Més enllà del discurs oficial han quedat les raons, unes raons de pes, les raons del futur, de la igualtat d'oportunitats, del dret de l'educació, dels fonaments de la democràcia. La societat civil ha entés perfectament el missatge, i demanarà comptes quan siga el moment.
Avui, els defensors de l'educació pública, de qualitat, igualitària i democràtica, hem guanyat una batalla, però tots i totes sabem que ens queda una llarga guerra per davant. Però ara tenim més energia per afrontar-la.

5/09/2012

Adés

Ma mare i ma tia sempre diuen adés; "adés ha vingut el teu germà", "adés he pres les medicines". La meua iaia, tietes i tiets, en glòria estiguen, també deien adés. Al meu Alcoi natal la gent, abans, solia dir adés. Ni fa una estoneta, ni ara mateix, ni fa un momentet, adés.
Adés és una d'aquelles paraules que constitueixen la teua essència, que formen la teua infància i deixen un pòsit inesborrable. El problema és que te n'oblides. Passa el temps, vas a València, i a la capital no diuen adés, diuen "hace un ratito" o "hace poco", perquè a la capital, ja se sap, poca gent parla València, i els que el parlen no diuen adés. Però un dia tornes a casa i escoltes la teua tieta dir "adés ha vingut el teu germà" i el cor et fa un bot, i recordes tota la teua infància en un segon. I dines amb ta mare i et diu "sí, he pres les medicines adés", i la boca s'endoleceix amb els sabors de la memòria. I recordes que eres d'Alcoi, i que tens una llengua, i que la teua llengua té unes paraules, unes paraules vives que, de tant en tant, dormen en una espècie d'hibernació obligada. Però ara és primavera i les paraules reviuen i adés només fa un moment que era una paraula obligada, i adés torna a viure per boca de ma mare i la meua tieta. Perquè l'any de la paraula viva apadrinem una paraula i aquesta paraula és adés, el present més viscut.
Participem en aParaula'm, inciativa al Facebook i al seu blog de Victor Pàmies, en commemoració dels centenari de la secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, que tampoc acabe d'entendre perquè ho fem el 2012 si es celebra el 2011, però és una iniciativa bonica.