7/27/2012

Grècia com a pardigma


Acabe de llegir Con el agua al cuello, la última novel·la publicada per ací de Petros Markaris, l'escriptor grec de novel·la negra que millor ha sabut retratar la crisi en clau de lladres i serenos. Escrita en plena crisi grega, la novel·la es converteix en una autèntica radiografia social de la situació del país. A més, crida l'atenció que les mesures que es van prendre allí i que es veuen reflectides la llibre (eliminació de pagues extra a funcionaris i jubilats, reducció de serveis socials, augment de la pobresa, vagues i manifestacions continuades...), són les que estem aplicant ací, i si allí no han donat resultat, no tenen perquè donar-ne ací. 
Els nostres dirigents semblen reincidir en l'error, perquè ja han comprovat fins a tres vegades (Grècia, Irlanda, Portugal) que les mesures que s'entesten a aplicar contra el clam popular, són absolutament inútils, i només generen recessió i patiment. Però això sembla donar-los igual, allò més important és l'ortodòxia, i la resta (les persones, bàsicament) són efectes col·laterals. Fins a quan continuarem reincidint en l'error? Supose que fins que els especuladors es donen per assaciats o vegen perillar el negoci.
La novel·la és un autèntic mirall per a nosaltres, amb dos anys d'avantatge els carrers d'Atenes s'omplin de manifestacions d'estudiants, de jubilats cabrejats, de funcionaris indignats i fins i tot el mòbil del crim, la voluntat de donar un escarment als especuladors que s'han comportat com uns autèntics tramposos que han enfonsat el país i als que no se'ls ha castigat per part de la justícia, és un autèntic estímul per a l'imaginari col·lectiu d'una societat encesa i amb ganes de revenja. El dolent acaba convertint-se en un heroi, perquè una societat que ha invertit els valors, és imprevisible en les seues reaccions.
Molt curiós el sentiment de solidaritat que retracta la novel·la, la simpatia dels personatges amb els PIGGS, sobretot amb Espanya, és esperançadora. Una espècie d'unió dels "porcs", que porta al detectiu Jaritos a comprar-se un Seat en solidaritat amb Espanya, i a tota Grècia a celebrar la victòria d'Espanya al mundial de 2010, front a Holanda, cuna dels especuladors i, per tant, de l'enemic ric.
El desenllaç és molt forçat i fa perdre la tensió de la novel·la, però el desenvolupament és divertidíssim, amb lliçons d'economia, ginys a la situació econòmica, solidaritat entre pobres, etc. Una lectura divertida i instructiva alhora.

7/16/2012

Deute

Les recents retallades imposades pel govern Rajoy tenen la seua justificació immediata en la necessitat de reduir el dèficit públic. Sembla que devem molts diners als bancs i que no estem en disposició de tornar-los si continuem gastant com fins ara. Aquesta situació ens imposa una sèrie de mesures que es presenten com inevitables, però que, potser, no ho siguen tant. Pensem que la imperiosa necessitat de reduir aquest dèficit és una exigència nova, que s'ha imposat per la pressió d'unes polítiques neoliberals, que durant els anys 90 i el primer decenni del 2000 no semblaven tan necessàries. De fet, sempre s'ha considerat que un cert endeutament era necessari per fer progressar l'economia.
Però tot i acceptant la necessitat de disminuir el deute de manera immediata, no podem oblidar que tenim una altra solució per reduir-lo, i és no pagar-lo. Argentina, Rússia, Equador o Islàndia van decidir no seguir les indicacions del FMI durant els anys 90 i no pagar el deute il·legítim que els seus polítics havien generat i els va anar molt bé, de fet, els va anar molt millor que els paisos que van decidir pagar. A França, país que no es troba en les dificultats d'altres com Grècia, Portugal o Espanya, ni alcança els seus nivells d'endeutament, s'han creat els comités d'auditoria ciutadana (CAC) conformats per diverses ONG i sindicats, que estan debatent sobre la legitimitat d'aquest deute.
Segons conta Jean Gadrey, a l'article ¿Deuda? ¿Qué deuda?, publicat a Le monde diplomatique de juliol, per tal de valorar la legitimitat del deute públic hem de tenir en compte una sèrie de circumstàncies:
En primer lloc hem de valorar com s'ha adquirit aquest deute, ja que les polítiques de reducció d'imposts a les rendes altes que s'han seguit durant els anys de bonança, han augmentat aquest endeutament públic de manera injusta i gens equitativa. Les classes mitjanes i baixes no s'haurien de trobar compromeses amb un endeutament que no els ha beneficiat durant el temps de les vaques grosses.
En segon lloc, la política del Banc Central Europeu de deixar diners als bancs, per a que siguen aquests els que, a la seua vegada, els deixen als Estats a uns interessos abusius, ha augmentat de manera exagerada aquests préstecs i els ha convertit en autèntica usura, injusta i desproporcionada.
I en tercer lloc, les decisions dels polítics, amb inversions no productives i, moltes d'elles, purament populistes i clarament fraudulentes, fan d'aquest deute un autèntic despropòsit del que els ciutadans no poden sentir-se responsables.
En aquesta situació, necessitem polítics que s'atrevisquen a dir les coses com són i que plantegen la il·legitimitat d'un deute que no s'ha invertit en millorar les condicions de vida de la població, sinó en rendibilitzar políticament una gestió desastrosa i en augmentar els beneficis d'una elit que ha vist augmentar els seus ingressos a costa dels més necessitats.
La condonació del deute, o el seu impagament, és una alternativa realista, pot ser la més realista vista la situació dels mercats, a la que haurien de seguir mesures atrevides de control del capital financer, com un replantejament del paper del BCE i una limitació dels guanys especulatius, així com un impost a les transaccions financeres. Sense proposar alternatives radicals és difícil que la situació actual es veja invertida i que la ciutadania acabe atorgant la confiança a uns polítics que semblen els mateixos, independentment de les sigles o l'orientació política.




7/11/2012

Més política!

Entre totes les mesures de reducció de les despeses públiques que avui ha presentat el president Rajoy, n'hi ha moltes vertaderament repugnants; les reduccions en la llei de dependència, en les retribucions de l'atur, en les baixes del funcionariat, l'eliminació de la paga de nadal als treballadors públics, l'augment de l'IVA... pràcticament totes tindran un cost social devastador. Més pobresa, més indefensió, més humiliació per als més necessitats.
Però una bona part d'aquestes mesures tenen un sentit més ideològic que econòmic, i a més a més, són aplaudides per una bona part de la població, que veu satisfet el desig de revenja contra la casta política i sindical. Vaja per davant que crec que els polítics corruptes i els sindicalistes apoltronats haurien d'abandonar els seus llocs públics i passar a la presó o al seu lloc de treball. Ara bé, generalitzar aquesta concepció negativa dels polítics i sindicalistes forma part d'una estratègia clarament antidemocràtica que, sembla, beneficia els polítics "tècnics" que dominen el panorama europeu. La reducció de regidors als ajuntaments, de les subvencions als partits polítics i d'alliberats sindicals, formen part d'un atac ideològic contra l'essència mateixa de la democràcia que busca responsabilitzar la política dels desficacis d'una casta dirigent que, justament, ha aconseguit escapar del control polític i ha imposat uns punts de mira economicistes privats que han perjudicat la major part de la població europea.
El que ens cal per fer front a aquesta crisi econòmica és justament més política, i no menys. De fet, les causes d'aquesta crisi han estat, entre altres, l'absència d'un control polític democràtic de l'esfera econòmica i la falta de transparència i control polític dels dirigents públics. Aquesta jugada sembla anar en la línia de les demandes populars (15M inclòs), però és un autèntic parany que ens portarà pel camí contrari al que s'anuncia; menys democràcia, menys control polític, mans lliures per a l'especulació, corrupció i autoritarisme.
El que ens cal és més política democràtica, més participació ciutadana, més implicació popular als partits i sindicats, més informació veraç, en resum, més democràcia.