Ha fallat tot

No puc deixar de pensar que per arribar a l'actual situació política i de falta de qualitat democràtica han d'haver fallat tots els mecanismes previstos per protegir-la.
La divisió de poders ha estat una pífia, perquè un parlament dominat per un partit monolític amb majories absolutes ha pervertit tot el seu funcionament i s'ha convertit en una simple corretja de transmissió dels decrets que, per via urgent, s'ha enviat des del poder executiu. La separació entre legislatiu i executiu ha estat il·lusòria, encara que aquesta ha estat una situació que ja s'havia produït durant els anys anteriors, però mai amb tanta falta de consens, sordera institucional i voluntat d'imposar una visió partidista de la política estatal. L'apisonadora popular ha imposat una llei d'educació retrògrada, una llei de seguretat ciutadana franquista i privatitzacions a la sanitat i la dependència d'efectes encara incalculables, i pretén imposar una llei de l'avortament beata i irresponsable que generarà més patiment i desgràcia de la necessària.
El poder judicial s'ha vist controlat i sotmés als interessos políticament més baixos, sense capacitat de reacció i sense mitjans materials ni humans per exercir la seua funció.
El quart poder, ja ho hem vist a Canal 9 i la resta d'autonòmiques, i estem veient-ho a Rtve, és fàcilment controlable i el periodisme privat camina per sendes previstes en el llibre de comptes de les empreses propietàries. Una catàstrofe, un desastre de proporcions incalculables per a un dels instruments més necessaris d'una societat democràtica.
És cert, jutges i periodistes, mestres i metges s'han revoltat contra aquesta deriva antidemocràtica, però la majoria de vegades ho han hagut de fer per professionalitat estricta i han hagut de deixar a la ciutadania la reivindicació social dels serveis públics necessaris per mantenir viva la democràcia. I el poble també ha parlat al carrer, no ha parat, però sempre dins dels esquemes que es suposaven acceptats dins d'una societat democràtica. El problema és que la suposició era falsa, i protestar a una democràcia no és el mateix que a un règim dictatorial o autoritari. Un règim autoritari exigeix una protesta que sacrifica la vida privada i personal, que entrega la vida i la llibertat, com en el cas de Mandela al qual hem lloat al seu soterrar. Però a una democràcia suposàvem que les vies de comunicació eren més amples i civilitzades, compatibles amb el manteniment de la faena i la llibertat, i no esperàvem que les protestes s'havien d'assemblar a les dels països no democràtics. Les protestes de la ciutadania han sigut democràtiques, pacífiques i respectuoses, com han de ser en sistemes que tenen en compte la veu dels seus ciutadans.
Però aquesta via també ha fallat, i ací ens trobem perduts en un atzucac de difícil eixida al qual ens ha portat un govern i un partit irresponsable i que només permet una escapatòria adient al nou règim. Ens falta un poc de temps per adonar-nos, però no ho dubteu, al remat l'estaca caurà.

Mantenir viva la flama

L'illa 63, la revista de llibres de Bromera, dedica el seu número de Nadal a regalar valors.
Ací teniu l'article que he escrit per a l'ocasió:

"Ara que els nostres responsables polítics i educatius han decidit eliminar l'educació formal en valors de les nostres escoles amb una llei retrògrada i elitista, és el moment de fer un pas endavant i mantenir viva la flama de la consciència moral. Acceptar la desaparició de l'educació moral dels currículums educatius significa acceptar un món on es fomente la desmemoria i egoisme, on es veneren  ídols com aquell senyor de les mosques del llibre de Golding que significava la desaparició de la convivència i el domini de la violència, la insolidaritat i el domini del més fort.

Però si l'escola no admet l'educació moral entre les seues parets, pares i mares implicats en la formació dels seus fills i filles, professors i professores compromesos amb una educació integral, ciutadans i ciutadanes convençuts de la necessitat d’una educació que forme ciutadans conscients dels seus drets com a persones, som l’última muralla que ha de protegir la memòria dels embats de l’oblit d’unes paraules carregades de sentit. Som els portadors de la flama que ha de mantenir viu el record d’un món que prefereix els valors humans, un llum que oriente una vida rica en felicitat, carregada d’igualtat i llibertat, assaborida per la solidaritat i el companyerisme, farcida de dignitat i respecte, amerada d’amor i amistat.

Com al Món feliç de Huxley, l’esperança té forma de llibre, i potser algun dia, en un futur més optimista, molts dels joves de hui ens agraesquen el regal d’unes paraules sentides carregades de valors, d’idees morals i de drets humans. Paraules que els ajudaràn a recordar la importància que per a les persones tenen els ideals alliberadors i els valors assumits des d’un compromís amb una humanitat millor. "

Violència dels xics contra les xiques

S'acosta el 25 de novembre, dia contra la violència de gènere, i la situació del maltractament a les dones i fins i tot dels assassinats de dones a mans dels seus marits, parelles o nóvios no sembla millorar (700 durant els últims 10 anys). Els números dramàtics marquen una tendència tossuda al manteniment o fins i tot augment, i només descendeixen pels efectes de la crisi econòmica que impedeix la denúncia o la fa més difícil encara.
Però un dels vessants del problema augmenta amb força, el del maltractament per part de xics joves a les seues parelles, i un altre irromp com a novetat, el del maltractament tot utilitzant les noves tecnologies de la informació i la comunicació, Whatsapp i xarxes socials principalment.
És molt curiosa l'opinió estesa entre els i les joves sobre el tema, perquè afirmen que mai pensaven que això de la violència de gènere els afectara a elles i ells. Pensaven que eren coses de dones majors, de matrimonis i divorcis, però no de nóvios i parelles joves. La causa primera d'aquesta inconsciència és la falta de projectes educatius per combatre aquesta plaga. Si ho pensem bé, només des d'associacions feminista i de defensa de les dones maltractades es fan cursos i tallers per prevenir la violència masclista, però ni des de l'escola ni des del govern es programen activitats en aquest sentit. La nova Lomce encara empitjora la situació, perquè elimina les úniques assignatures en les que es podia tractar el tema de manera directa, l'educació per a la ciutadania i l'educació ètica, i condemna l'educació en valors a un suposat voluntarisme del professorat i de les ONG.
Però aquesta falta d'identificació de les joves amb la violència masclista potser vinga donada també pel nom que li donem al fenomen. Fa anys, quan els crims masclistes s'anomenaven violència passional o domèstica, les protestes dels sectors defensors de la igualtat  denunciaven que s'emmascaraven uns fets que tenien poc de passionals i menys encara de domèstics. Amb la lluita i la reivindicació es va aconseguir anomenar violència de gènere o masclista als crims que tenen relació amb la situació de dominació patriarcal i la violència estructural masclista. Molt bé. Però el problema ara és, potser, que les joves no s'identifiquen amb aquestes paraules, no les comprenen en el seu sentit profund, no els sonen a la situació real que elles viuen. El terme gènere significa molt per al moviment feminista, perquè va aconseguir assenyalar una problemàtica cultural i educativa que abans s'atribuïa a la natura, però difícilment es comprén d'aquesta manera entre una joventut que no ha viscut aquesta batalla. I el terme masclista està molt marcat ideològicament entre una joventut desideologitzada, amb la qual cosa genera rebuig o incomprensió.
Per això crec que es necessari utilitzar una terminologia més propera al sector social al qual volem prevenir i conscienciar, i seria millor emprar en aquests casos la denominació de violència dels xics contra les xiques, perquè tot i que és un poc més llarga, identifica millor el problema entre el sector juvenil al què afecta i permet la seua identificació i conscienciació.

#Rtvvnoestanca

Aquesta vesprada recorde la cançó de Raimon, "per unes quantes hores ens vàrem sentir lliures, i qui has sentit la llibertat tens més ganes de viure", perquè aquesta vesprada la televisió valenciana s'ha convertit en el que hauria hagut de ser tots aquests anys, un espai de llibertat. Els treballadors han perdut la por i han pres les regnes de la programació, i han fet el que saben fer, un programa veraç, elaborat des de la indignació, però també des de la llibertat d'expressió i el deure d'informar sobre la realitat que vivim. Per unes quantes hores, els periodistes que han viscut durant tot aquest temps atemorits, controlats, marginats, anul·lats i fins i tot censurats i autocensurats han dit prou, i han dit prou perquè l'anunci del president de la generalitat els condemna a la desaparició total.
Aquesta vesprada aquests professionals han demostrat que sabien fer la seua faena, que coneixien quina era la veu que necessitaven fer pública, quins personatges calia convidar, quines notícies necessitàvem saber.
Gràcies a aquest crit d'indignació han demostrat la necessitat d'una televisió pública, valenciana, de qualitat, veraç, atenta a la societat que li dona sentit. Aquesta televisió encara és necessària, o és més necessària que mai. El problema que hem patit és que hem viscut 20 anys sense ella, que la televisió valenciana que hem tingut era només el reflex més fosc d'una televisió pública. L'han manipulada, l'han humiliada, l'han espoliada i l'han convertida en un instrument patètic d'un poder sense legitimitat.
Ara, quan la crisi ho justifica tot, han volgut furtar-nos no sols la televisió ridícula que havien construït, sinó el concepte mateix d'una televisió pública digna i necessària. Però la paradoxa d'aquesta situació és que amb l'anunci del seu tancament han destapat totes les potencialitats que tenien amagades i tancades amb pany i clau, han obert una caixa de Pàndora plena de llibertat  i han motivat que la Pesta que circulava per les instal·lacions de Burjassot amb una llibreta apuntant els condemnats, haja perdut la seua força, perquè la llibreta ja està plena, ja hi estant tots. I quan a la pesta se li acaben els noms perd tot el poder. (La Pesta no és altra que els comissaris polítics que circulaven per les instal·lacions de la televisó prenent nota dels periodistes crítics i condemnant-los a l'exili interior o a l'acomiadament per ERO)
Per unes quantes hores els treballadors de RTVV s'han sentit lliures i han dit la veritat que han hagut de callar tots aquests anys, han assenyalat uns governants irresponsables, covards, manipuladors i balafiadors dels diners públics. Han assenyalat uns dirigents dedicats al robatori i a l'espoli de la cosa pública com els principals responsables d'aquesta situació impossible en qualsevol país democràtic. Els nostres governants han perdut la poca legitimitat que els quedava i més els valdria prendre nota de la realitat que els està mostrant la seua televisió, perquè tot això que estan veient i escoltant és justament el que la majoria pensem d'ells; que són uns malparits, uns fills de mala mare i uns deshonrats i que el millor que farien és retirar-se i deixar pas a un nou govern amb més legitimitat.

Rates glocals

A l'àrea metropolitana de València tenim un conflicte obert per les rates. Sí, sí, com llegiu. Resulta que els ajuntaments de València cap i casal i el de Mislata, que comparteixen el tram de capçalera del parc del riu Túria, s'acusen mútuament de no invertir el suficient en desratitzar i que una epidèmia d'aquests rosegadors està fent-se amb el control de les zones limítrofes amb el riu. No vull acusar ningú, i de segur que tots dos han retallat en manteniment, però l'ajuntament de València ja porta uns anys enfrontat amb diferents ajuntaments de l'àrea metropolitana pels autobusos, neteja, sanejament, etc.
Però allò que més crida l'atenció és la manera localista i simplista amb la què aborden aquests conflictes els nostres governants.  És com si pensaren que les rates en saben de termes municipals, o els usuaris dels autobusos municipals només viatjaren per València ciutat, o les aigües canviaren de composició i salubritat en travessar les diferents canonades. Als temps de la globalització, quan una davallada de la borsa de Nova York, una vaga a la factoria Renault de França o una paràlisi governamental a Alemanya, repercuteix directament a les nostres economies i vida quotidiana, els nostres polítics continuen pensant local.
I el problema és que és una actitud molt estesa entre els nostres polítics. El govern espanyol ha suprimit l'atenció sanitària als immigrants, com si les malalties saberen d'ètnia o origen social. Una malaltia contagiosa és una malaltia que s'estén si no es preveu i combat, siguen quins siguen els seus contagiats.
Però els dirigents polítics continuen a la seua, mirant-se el melic com si amb aquesta observació acurada pogueren contenir una infecció d'estómac. Als temps de la globalització i el pensament glocal (pensar en global i local de manera interrelacionada i interdependent) nosaltres estem sotmesos a una acció de govern ingènua i simplista com a mínim. I dic com a mínim, perquè és molt possible que aquestes iniciatives polítiques tinguen més de malintencionades i interessades que d'ingènues. La sospita que es tracta només d'una estratègia electoralista i curta de mires per tal de culpabilitzar els altres de les errades i ineficàcia pròpia és més que probable.
Estem condemnats, les rates ens menjaran, això sí, seran les rates de Mislata, que les de València estan dominades per la flautista de veu suau que viu a un raconet del Bioparc.

Miscelània

Als matins del cap de setmana, en horari de prime-time, un programa diferent es deixa sentir a les ones de la cadena ser. "A vivir que son dos dias" és una "rara-avis" en el context actual de les ràdios generalistes, farcides de debats refregits i reportatges prefabricats. Però Javier del Pino comanda un programa diferent, basat en l'humor, la ironia i l'orignalitat. Organitzat de manera coral, l'estil de lideratge de Del pino deixa aflorar l'enginy dels seus col·laboradors i estimula el treball en equip. Divulgació filosòfica, curiositats científiques, anàlisi polítiques amb humor, entrevistes a personatges interessants. concursos impossibles i corresponsals del temps fan sentir les seues veus en aquest programa miracle en el context actual. Si no l'heu escoltat mai, no us el perdeu, proporciona l'alegria de viure que el seu nom predica.

Llegesc a El País que els joves francesos s'han alçat contra el seu govern per la detenció i expulsió d'una estudiant romaní, que va ser segrestada per les forces d'ordre públic en període escolar i repatriada a
Kosovo. Els francesos no semblen estar convençuts de la conveniència de la tornada (ja se sap, el Front Nacional no pesca en aigues mortes), però els joves estudiants no admeten la hipocresia del seu ministre, Manuel Valls, ni del seu president, que ha hagut d'oferir-li la tornada a la xiqueta. Si els joves ixen al carrer per aquesta raó, tenim motius per a l'esperança, el món pot ser més just i esperem que en pocs anys aquesta generació de polítics que organitzen la marxa mundial queden exposats al museu de cera, o millor amagats als seus soterranis.

Uns altres joves, en canvi, semblen més vulnerables a les injustícies invisibles que una nefasta educació afectiva i sexual i unes concepcions caduques i estereotipades sobre l'amor encomanen. El reportatge Víctimas del machismo a los 15 narra magníficament un seguit d'històries en les quals unes joves il·lusionades i innocents cauen en el parany del maltractament masclista. Tot i tenir 15 anys, els comportaments masculins imiten a la perfecció el rol dominador i tirà d'uns models que creiem caducats, però que continuen ben vius. Elles, en canvi, semblen imitar les princeses dels contes de Disney o de les sagues literàries d'èxit i cauen a l'atzucac del perdó i del tot per amor. Allò més curiós és que aquestes joves manifesten que creien que això del maltractament de gènere eren coses que els passaven a les adultes. Potser siga pel nom, perquè primer es deia domèstic, i clar això els passa a les ames de casa, i després de "gènere", però la parauleta sembla haver passat de moda i estar reservada a les generacions adultes. Aleshores haurem de canviar les paraules per fer visible el fet, maltractament masclista potser sone massa militant i no identifique una generació poc ideologitzada, doncs aleshores haurem de canviar el nom, potser maltractament contra les dones o violència dels xics contra les xiques o abús de poder dels xics fins la violència. Deixem-nos d'eufemismes, parlem amb pèls i senyals i, sobretot, implantem d'una vegada una educació per a la igualtat i la prevenció de la violència.

Xantatge

El xantatge polític s'ha convertit en la pràctica més utilitzada últimament per determinats governs i partits polítics de tendència clarament conservadora. El partit republicà americà ha obligat a un tancament institucional perquè exigia la reforma sanitària a canvi del seu vot favorable als pressupostos. Berlusconi ha posat en escac el govern italià si no soluciona els seus problemes amb la justícia (encara que pot ser el escac es convertisca en escac i mat en la seua contra). El govern Rajoy demana submissió el govern català a canvi d'uns pressupostos més generosos. Barcenas demana immunitat a canvi de silenci. Fabra, don Carlos, o qualsevol altre com Blasco, avisen que poden fer saltar el partit popular si algú gosa tocar-los. I així fins a l'infinit.
Són molts els casos i arreu del món, la qual cosa demostra que la deriva democràtica és general. Quan un sistema polític degenera, en primer lloc amaga la seua corrupció o ineficàcia darrere de la hipocresia. No diu la veritat, es contradiu en les declaracions públiques, actua de manera confusa i incoherent. Però quan la hipocresia deixa pas al cinisme, el sistema polític està perdut. I això és el que els passa a les democràcies occidentals, que ja no tenen esma ni per amagar darrere de grans declaracions les seues veritables intencions. Quan això passa, la política es converteix en un joc de forces, la màscara de la negociació i el diàleg perd tot el seu sentit, i el raonament es converteix en inútil, perquè tots sabem que només la força acabarà decantant la balança cap al costat equivocat.
Quan la política es lleva la màscara, la corrupció és la única cara que adquireix la democràcia. De res serveix discutir sobre el projecte educatiu, perquè al final s'imposarà per la força dels vots. De res serveix emparar-se en el tribunal suprem, perquè al final les privatitzacions d'hospitals tiraran endavant contra qualsevol criteri raonable. Inútil és argumentar contra l'iva cultural, perquè la disputa no està en el terreny de la deliberació política, sinó en la del xantatge d'una majoria de bloqueig. De res serveix exigir honradesa quan el polític de torn diu que els seus delictes ja han prescrit i que mai el pillaran.
Quan el cinisme substitueix la hipocresia, la putrefacció del sistema democràtic anuncia un canvi de sistema, i no sempre en la direcció que ens agradaria a la majoria.

Unitat sindical

Ahir per la vesprada vam acudir a una concentració que reclamava la derogació del Decret Vela (el decret que va retallar els sexennis dels educadors i el complement de productivitat dels sanitaris i ens va rebaixar el sou de manera abusiva). Vam anar un grup de professors de l'IES Escultor Francesc Badia de Foios després d'una assemblea en la qual vam pensar que era el moment just de pressionar l'administració, i perquè vam fer una vaga fa dos anys contra aquest mateix decret i ens va semblar que feia falta escenificar la nostra oposició a la discriminació salarial que va implantar. La concentració no era massa nombrosa, entre altres raons perquè la convocava només un dels sindicats d'educació, l'Stepv.  I aquesta era una situació que no podem comprendre. On estaven els altres sindicats de classe? Sembla ser que els altres sindicats d'esquerra, CCOO i UGT, estaven negociant i s'havien reunit amb el conseller Moragues dilluns passat juntament amb CSIF i ANPE, reunió a la qual el conseller no havia convidat Stepv, i que havien aconseguit el compromís de no renovar el decret per part de l'administració. El problema era que el mateix conseller els humiliava a la premsa negant que s'hagués compromés a res.
Però el problema que demostren els fets dels què parlem és que confirmen un desunió sindical que és ben preocupant. Des del punt de mira del treballador de l'ensenyament, afiliat o no però víctima directa de les polítiques del govern, no s'entén que els seus representants estiguen més preocupats per les seues disputes que per fer front a l'agressió contra el treballadors i l'educació pública. Està clar que des de l'acord d'interins, que van signar CCOO i UGT, però no Stepv, l'escissió es va convertir en un abisme, i és difícil esbrinar ara qui va encertar i qui es va enganyar en aquesta negociació, tema en el qual no entraré ara. Però la desunió no es pot enrocar en una absència de comunicació que porta a convocatòries condemnades al fracàs o, pitjor, a la inactivitat.
La responsabilitat dels sindicats està per davant de les seues disputes, internes i externes, i la necessitat de treballar per millorar la situació dels treballadors públics els obliga a articular un discurs comú i unes accions coordinades. És imprescindible i irrenunciable en aquests moment la unitat d'acció.
Els afiliats i tots el treballadors no comprenem, i no podem tolerar aquesta baralla infantil que col·loca en voreres enfrontades a organitzacions que defensen els mateixos objectius. Qui se n'aprofita de la desunió és el govern valencià, que tempta amb cortines de fum uns sindicats desunits que es guien més per interessos partidistes que per interessos generals dels treballadors que representen.
Si els nostres representants continuen amb aquesta estratègia suïcida, els treballadors continuarem per la via de la reivindicació i la lluita sense comptar amb ells. O lideren la protesta contra unes retallades injustes o el moviment popular, si és que existeix alguna cosa així, els passarà per damunt i alguns es convertiran en estructures inútils. En moments com aquest és quan ens plantegem el sentit d'estar afiliats a uns sindicats que no responen als interessos dels treballadors als quals diuen representar.

Vençuela i la revolució

El número de setembre de Le Monde Diplomatique, porta com a editorial destacada una entrevista d'Ignacio Ramonet a Nicolás Maduro. Entrevistador i entrevistat justifiquen l'interés per avançat, però la lectura detallada ens mostra aspectes que fan més necessària l'anàlisi.
Ramonet fa una entrevista des del convenciment previ amb la revolució bolivariana, i Maduro s'obri tot sabent que el tractament de les seues paraules serà benintencionat.
Aquest caràcter relaxat de l'entrevista mostra ben a les clares els punts més discutibles del líder chavista. Un  victimisme continuat marca les contestacions de Maduro, davant l'oposició a la que acusa d'antipatriotisme, als EEUU que sempre són la reencarnació del dimoni, ja siga Bush o Obama qui encapçale el govern, al capitalisme que sempre boicoteja la revolució bolivariana per pur interés econòmic. Aquest victimisme fa menys creïble el discurs de Maduro, que recorda a qualsevol polític occidental, sempre espolsant-se les responsabilitats i amb una dificultat manifesta per acceptar els errors propis i fer una autocrítica eficaç que permeta millorar els defectes comesos.
Un altre aspecte discutible i que crida l'atenció als ulls occidentals és la veneració pel líder carismàtic. La figura de Chavez sempre és anomenada amb admiració similar a la de qualsevol secta religiosa, "Chavez me nombró", "El presidente me dijo", "su último consejo en el hospital fue..." És com si la paraula de Chavez servira per justificar qualsevol mesura política, sense necessitat de més fonamentació racional o de la demostració de la seua funcionalitat o conveniència. Una manera il·luminada i personalista de parlar que no agrada gens i que ens fa dubtar contínuament de les seues paraules, perquè mai estem segurs si està argumentant políticament o simplement seguint uns dictats que semblen inamovibles.
Ara bé, per darrere, o al costat d'aquests aspectes  discutibles hi ha afirmacions de Maduro que són ben interessants. Pel que fa a la gestió econòmica del país les opinions són ben mesurades i raonables. Maduro explica com, davant d'equivocacions inicials, la revolució ha hagut de modificar el seu rumb i acceptar  vies alternatives i gens dogmàtiques de construir el socialisme. Sobre el tema del paper de l'empresa privada, es veu una reflexió que aporta modificacions a una proposta purament estatalista, tot i que la burgesia veneçolana no té una tradició industrial assimilable a un desenvolupament liberal. La discussió sobre el paper de l'economia en la gestió del benestar de la població dona una lliçó als governs europeus que han abandonat qualsevol intent polític de dirigir el desenvolupament econòmic a una millora general de la població. Ací Maduro recorda que és l'economia la que ha de posar-se al servei d'uns interessos polítics en el millor sentit de la paraula, els de repartir la riquesa, eliminar la pobresa i aconseguir la igualtat d'oportunitats.
En el terreny purament polític, la proposta d'una democràcia de carrer mereix, si més no, una avaluació sobre el terreny del seu funcionament, ja que s'assembla molt a les propostes de pressupostos participatius que fem per ací. La crítica a la burocratització de l'estructura política és també una autocrítica que ja voldríem escoltar a casa nostra, però més creïble en la mesura que ve acompanyada de mesures per fer més àgil l'administració pública i acostar la política a la ciutadania.
En el pla internacional, la vertebració d'un espai llatinoamericà, amb l'ALBA i Mercosur, és una proposta que s'ha convertit en realitat i ha plantat cara a l'assetjador germà gran del nord que ha hagut d'abandonar aquella política segons la qual llatinoamèrica era com el pati de darrere al qual podien imposar les seues polítiques sense necessitat de consultar. Veneçuela ha aconseguit canviar la cara i tornar la dignitat als paisos sud americans i articular una postura conjunta que els ha permés escapar als dictats dels mercats internacionals i dels interessos polítics nord americans.
I per últim, la reivindicació dels ideals il·lustrats que van arribar a Amèrica de la mà de Bolivar es converteix en una reivindicació que deixa en evidència l'Europa dels mercaders, la que ha oblidat els seus ideals fundacionals i ha deixat enrere qualsevol intent de millorar la situació econòmica dels seus ciutadans.
Potser si podem llegir les declaracions de Maduro més enllà de les barreres culturals que ens separen, puguem aprendre alguna cosa sobre les possibilitats d'escapar d'un sistema econòmic que està esgotat però continua guanyant batalles tot i estar mort, encara que només als "suposats" països desenvolupats.

Democràcia a la xarxa

Sempre he pensat que les xarxes socials no fan més democràtica la nostra societat, més bé la relació és a l'inrevés, les xarxes necessiten una societat democràtica per créixer i fer un paper democratitzador. Les últimes notícies sobre Egipte i el cas Snowden confirmen aquesta tesi.
El cas d'Egipte és un cas emblemàtic de retrocés democràtic. És cert que abans de la caiguda del dictador Mubarak, les xarxes socials van exercir un paper dinamitzador de les protestes socials, de la mateixa manera que aquestes xarxes existeixen a països tan poc democràtics com Xina i Rússia. Però no és menys cert que a aquests països l'ús que se'n fa d'elles és controlat pel poder i fins i tot es prenen represàlies contra aquells que no respecten determinats tabús polítics. De fet, els internautes dels països dictatorials creen codis secrets i claus invisibles per poder-se comunicar, i les limitacions que posen les autoritats impedeixen el seu desenvolupament de manera important, com passa a Corea del Nord o Cuba.
A Egipte, amb un règim en decadència, els col·lectius contestataris van utilitzar la xarxa per organitzar-se, però encara ho van fer més després de la caiguda del dictador. A partir d'aquest moment la por va desaparéixer i les crítiques i convocatòries de protesta van florir a la xarxa i a la societat en general. El preocupant viratge que va imprimir el govern islamista va fer dubtar de la fortalesa democràtica, però el cop d'estat militar ha acabat amb aquestes esperances. La junta militar ha pres represàlies, sobre tot contra els germans musulmans, i ha procedit a detencions i empresonaments per raons ideològiques. De segur que en aquest quefer, la informació que li ha proporcionat la xarxa sobre les activitats contestatàries li ha resultat ben útil. En aquest cas, l'activitat a internet ha esdevingut un parany per als internautes.
De segur que esteu pensant que això que ha passat a Egipte no pot passar ací, als països desenvolupats europeus. Que Egipte no té tradició democràtica i per això s'ha produït la involució i la consegüent repressió. Bé, ací és on entra en escena el cas Snowden, Manning i Wikileaks. Aquests fets demostren que, a hores d'ara i sense necessitat de cap involució autoritària, els nostres dirigents polítics ja controlen molta informació política sobre nosaltres. L'ús que se'n fa d'ella és una altra cosa. Volem suposar, perquè ho necessitem i així ens ho diuen, que només s'utilitzaria en cas de necessitat per a la seguretat de la nació o persecució del delicte, però és una creença poc fonamentada i només recolzada en una fe democràtica que cada vegada és més difícil de mantenir.
Si afegim que les empreses que controlen aquesta informació -Google,Yahoo, Facebook, Apple, Microsoft...- són empreses privades que JA utilitzen les nostres comunicacions per fer negoci i facilitar el màrketing a altres als quals venen les nostres dades amb o sense permís, i que, a més a més, ja han demostrat que no posen massa traves al poder quan els demana informació privada dels seus usuaris. Si unim aquestes dues perspectives, el panorama no és massa esperançador. De fet, l'únic que ens queda és lluitar per mantenir un sistema democràtic que respecte i protegisca els ciutadans de les intromissions privades en la seua intimitat i que es comprometa ell a fomentar la democràcia i defensar la llibertat d'expressió.
La solució no està a la xarxa, o si més no, no està tota a la xarxa, perquè o treballem de valent per enfortir i assentar el model democràtic o estem ben venuts. Amb el rastre que deixem jugant amb aquests aparells digitals, en tenen de sobres per aplicar-nos la pena màxima. Mare de Déu!

Guerra justa

Fa poc menys de dos anys escrivia un article defensant la intervenció a Líbia. En aquell cas existia un acord de l'ONU que donava empara i limitava la intervenció armada i la insostenible situació de la població justificava alguna acció que aturara l'extermini que estava portant a terme el seu president. Si bé, la marxa que va prendre la intervenció, que no va respectar les limitacions prèviament marcades, les repercussions, desastroses política i humanitàriament, i les conseqüències geoestratègiques que han consolidat el poder occidental al Magreb, ha repartit armament per a tots els moviments armats de l'Àfrica subsahariana i no ha millorat la situació del poble Libi, he de reconéixer que aquella intervenció era un greu error. Certament, no es tractava d'una guerra justa, si no d'una excusa per posar damunt la taula el poder americà, sense preocupar-se'n gens dels drets humans ni de les condicions dels pobles africans. Com quasi sempre que les grans potències intervenen en altres països.
Ara ens trobem amb una situació similar a Síria, amb un altre dictador que no té embuts en massacrar el seu poble, utilitzar tots els mitjans al seu abast per mantenir-se en el poder i amb unes conseqüències dramàtiques per a la societat civil, amb milers de morts, desenes de milers de refugiats i fam i patiment per a tots. I ara també, els Estats units, acompanyats del seu fidel escuder, la Gran Bretanya, pretén una intervenció armada al país. En aquest cas, l'Onu no ho té tan clar i és difícil que aprove la intervenció, la qual cosa la des legitima de principi. A més a més, sabem que els interessos dels EEUU mai són innocents, sempre busquen altres objectius ocults. Un magnífic article de Pascual Serrano a eldiario.es ho explica ben clarament. En aquesta operació hi ha uns nervis massa evidents, una pressa que no vol ni esperar la comprovació dels inspectors, unes circumstàncies obscures que no s'aclareixen.
Una intervenció armada legítima és una altra cosa, necessita consens, visió de futur, claredat en els motius, i no aquesta barreja d'obscurs interessos estratègics i polítics. Més valdria que s'acceleraren les solucions negociades, la pressió diplomàtica i que el moviment opositor aclarira la seua filiació per tal de poder construir una transició més pacífica. Només aleshores es podria pensar en altres mesures de força, sempre limitades i molt cauteloses.

Consciència

Les paraules del conductor del tren que es va estavellar dimecres passat són corprenedores. Tant les primeres paraules que va confessar en calent als voluntaris que l'ajudaven i a l'inspector en cap de la policia, com les que ha confirmat al jutge, demostren una consciència moral sincera i, lògicament, turmentada per les conseqüències de la seua actuació.
Com bé diu als primers moments de la tragèdia, més li valia haver mort a l'accident, perquè la seua vida a partir d'aquest moment serà una autèntica tortura. De segur que espera una condemna ferma, que l'allibere del càstig de la seua pròpia consciència. Es tracta d'un sentiment ben lògic, però irreal, perquè l'impacte dels fets és tan gran, que la reacció més lògica de qualsevol persona és la de sentir-se culpable. Penseu en la tendència que tenim a descarregar sobre les nostres espatlles una gran quantitat de fets que, en realitat, no depenen dels nostres actes, però dels quals ens sentim responsables per proximitat o efecte d'una emocionalitat desbordada.
Ara bé, conegut el sistema penal espanyol, i escoltades les declaracions dels responsables d'Adif i Renfe, no hauria d'haver estat tan sincer en les seues declaracions. La demostració d'honradesa moral que ha fet Garzon, no es correspon en absolut amb la dels seus caps que, ben d'hora han disparat directament al conductor, estalviant-se qualsevol responsabilitat en els fets. La consciència moral és un sentiment elevat, digne només d'aquelles persones que han desenvolupat els nivells més alts del raonament moral. No sembla que els responsables tècnics, empresarials i polítics de la xarxa de transports arriben a aquest nivell de desenvolupament moral. Més aïna al contrari, són gent acostumada a la insensibilitat i la hipocresia. Tendeixen a esquivar qualsevol responsabilitat, i són especialistes en descarregar en els seus subordinats totes les culpes.
El guió està escrit, i de segur que algun cervell immoral està filtrant, amb cura i calma, informacions intencionades que els mitjans s'empassen sense la més mínima crítica.
La representació televisiva que arriba al ciutadà és la d'una persona reconeguda culpable, que assumeix les seues culpes amb dolor,  però amb honradesa. Un personatge perfecte per als interessos d'aquells responsables directes dels mitjans de transport públics que haurien d'assumir els seus errors, les mancances d'inversió, de manteniment i d'organització, i reconéixer el pes de la seua consciència com ho ha fet aquest treballador honrat. Però això, és clar, és un privilegi de les persones moralment elevades, els psicòpates morals només necessiten bocs expiatoris, i en tenen un, i ben visible!

Segons El País, l'educació ha estat el terreny més favorable a les "reformes" del Consell, i la consellera Català la que ha superat la prova amb nota, diuen: "Donde no se han detenido las reformas ha sido en el sector educativo, uno de los más combativos socialmente. La consejera de Educación, María José Catalá, ha conseguido romper la unidad de acción de los sindicatos docentes e imponer reformas estructurales para aumentar el peso de la educación concertada y privada en detrimento de la pública. La consejera, que muchos ven como una apuesta segura de futuro, ha implantado los distritos únicos, ha ampliado a la concertada las becas de comedor, ha facilitado la cesión de suelo público a empresas privadas a cambio de conciertos educativos y ha roto varios tabúes, como el modelo lingüístico —para dar entrada al inglés en detrimento del valenciano—, la ratio de alumnos —que aumenta— o el cambio en la regulación de los interinos —que también han sido suprimidos—; además de lidiar con un nuevo mapa de titulaciones"
Una autèntica vergonya, una falta d'estratègia absoluta per part dels sindicats i, potser, una escassa combativitat per part del professorat. Haurem d'analitzar la situació i canviar d'estratègia, o aprofundir la que tenim si no estem d'acord amb aquest diagnòstic, certament dur i implacable.
Ben pensat, ens les han colat totes, i no per falta de resposta, sinó per falta de contundència. En tot aquest procés mai hem oposat una oposició dura, sempre ens hem mostrat dèbils, amb mobilitzacions secundàries. L'intent de paralitzar l'educació amb la vaga de professorat va ser un fracàs, i els posteriors actes, testimonials i massa localitzats. 
Ara veiem que paralitzar les reformes era possible, a la sanitat ho han aconseguit, però nosaltres no ens ho creiem. Hem preferit pensar que no podiem, i deixar passar el temps, però amb el temps, les coses es converteixen en normals i possibles. I així estem, amb plantilles minvades, càrrega de treball augmentada, sous retallats i més fotuts que mai. Nosaltres sabem que els resultats es percebran amb el temps, però potser aleshores ha serà tard. Una llàstima!

Guerra a la Lomce

Aquesta és setmana de protestes contra la Lomce. Concentracions a les portes de les escoles i instituts el dia 12, taules rodones i xerrades per explicar els perills de la nova llei i, com a colofó, mani el 15. La pressió dels col·lectius educatius, de professorat, de pares i mares, d'estudiants, de moviments de renovació i de defensa de l'ensenyament públic augmenten el to de la protesta. És, possiblement, l'últim cartutx abans del parèntesi estiuenc, però no per això menys necessari i, encara menys, el definitiu.
Si analitzem l'evolució d'aquesta lluita, pense que podem fer un balanç positiu. A més del retard en l'aprovació de la llei per part del consell de ministres -símptoma inequívoc de dubte en un camí fins aquest moment imparable-, allò més important és que hem guanyat la batalla de l'opinió pública. De fet, s'ha aconseguit crear una sensació de fracàs entorn de la llei, d'escepticisme i incredulitat vers les seues propostes, quan no de clara oposició. Poca gent la defensa en públic, i quan ho fa, és amb la boca menuda, sempre pensant en els seus interessos particulars -per exemple, els empresaris de la concertada, als quals afavoreix, l'església oficial, a la que proporciona uns privilegis escandalosos o la ciutadania més clarament reaccionària que admet que amb aquesta llei ajusten comptes amb l'ensenyament públic i amb la tendència igualitària que havia aconseguit introduir a la societat-.
En aquest sentit, i ara que sembla que Gramsci torna a posar-se d'actualitat, s'ha aconseguit crear una hegemonia cultural entorn del retrocés que implicarà la Lomce. No és poca cosa, però no és prou. Amb aquest desprestigi a l'esquena, el govern pot aprovar la llei i posar-la en marxa entre la desesperança i impotència dels afectats més directes. Com que l'autèntic interés és desmuntar l'escola pública, deteriorar-la i convertir-la en refugi residual dels desclassats, els desastrosos efectes de la seua implantació es converteixen en avantatges per a les autoritats. El resultat es recollirà en uns anys, i aleshores la ciutadania passarà factura aquest govern de mentiders malintencionats. Però nosaltres no podem esperar tant.
El nostre objectiu hauria de ser més ambiciós, els nostres fills i filles no mereixen aquest sacrifici, hauriem d'aconseguir que la Lomce no arribe a posar-se en marxa, que s'ature abans de la seua implantació. No se si amb aquestes mobilitzacions ho aconseguirem, però estem en el camí.

La marea

La marea és el nou projecte de la cooperativa MasPúblico. Es tracta d'una cooperativa que han format els antics treballadors del diario Público, i que pretén mantenir un projecte informatiu independent, veraç i compromés amb els valors democràtics del dret a la informació i la llibertat d'expressió.
Als temps que corren no és poca cosa i mereixen el nostre recolzament. Han obert un web, La marea, i publiquen una revista mensual en paper d'una qualitat més que digna. L'últim número, el número 6 de juny, tracta com a tema central el de l'atur, i ens ofereix una perspectiva ben allunyada dels càlculs estadístics de la macroeconomia dels suplements econòmics dels principals periòdics. Parlen els aturats, parlen sindicalistes, parlen economistes alternatius, i proposen mesures que a l'actual govern no semblen importar-li; una banca pública que faça circular el crèdit, el repartiment del treball existent per a treballar tots i treballar menys, el recolzament a projectes cooperatius i als autònoms i xicotetes empreses... Mesures totes elles ben realistes, però que semblen utòpiques en l'actual context de devaluació del treball, d'empobriment dels assalariats i de foment del guany empresarial i bancari. Perquè no ho oblidem, els que guanyen amb aquesta crisi són els grans empresaris i els banquers, que continuen augmentant el seu balanç de beneficis, i en plena crisi!
A més del dossier sobre l'atur, articles sobre la nova esclavitud al sector textil, un dels primers en deslocalitzar-se, sobre la situació del Sahara, i els privilegis que el govern marroquí rep de part del seu aliat incondicional, els EEUU, amb la connivència de la UE, que els permet convertir el Sahara en territori desprotegit als drets humans, o sobre la utilització dels immigrants subsaharians a la frontera de Melilla.
Un enfocament independent, sense cap deute a patrons publicitaris ni autocensures imposades per les grans empreses, els porta a denunciar el fracking ben a les clares o a concedir una entrevista a Juan López de Uralde, líder d'Equo, en la qual proposa una eixida ordenada del capitalisme com a única manera de salvar-nos de la catàstrofe ecològica i humanitària.
A més, articles sobre llibres, cinema, feminisme, cooperativisme i música alternativa. Tot ben adobat per articles d'opinió diferents als que estem cansats de llegir, i amb reportatges argumentats i ben informats. No us perdeu La marea, està a mols quioscs de València i també el podeu demanar al seu web. Paga la pena recolzar i aprofitar aquest projecte d'informació independent que tanta falta li fa a la nostra esquifida democràcia.

Imposts

Una de les batalles ideològiques que hem perdut en aquesta crisi és la dels imposts. Després de l'augment indiscriminat i injust de l'IVA que el govern Rajoy va aplicar només arribar a la Moncloa, no es sent altra cosa que cal baixar imposts, que no es pot suportar més pressió fiscal, que cal fer més competitives les empreses amb baixades de cotitzacions, que la solució a tots els mals de l'economia és reduir pagaments a l'estat per tal de potenciar l'activitat econòmica privada.
El problema és que el debat està viciat de socarrel. En primer lloc l'anterior govern socialista, dirigit per un partit suposadament socialdemòcrata defensor del repartiment de la riquesa a través de la via impositiva democràtica i proporcional, va ser un defensor aferrissat de les baixades de cotitzacions socials de les empreses en temps de bonança i de l'augment dels imposts indirectes, com l'IVA, en contra dels seus suposats principis ideològics. Després el govern Rajoy va prendre com a mesura estrela l'augment de l'IVA, sembla ser que contra el seu ideari liberal, que en els temps d'oposició es va convertir en una lletania que recordava contínuament que muntar imposts era baixar recaptació. I com a tercer element de distracció l'ala més ferèstega i neoliberal del partit, la dels Ansar i Espperança, s'han convertit en una mena d'oposició dins del govern, sobretot en aquest tema.
Així les coses, la ciutadania va marejada, i tira pestes dels imposts que els fan la vida impossible, i amb raó, que s'utilitzen per donar de menjar uns polítics identificats com el principal problema de la democràcia, amb més raó encara, i que ofeguen una possible recuperació econòmica, i això ja no és tan raonable.
El resultat és que hem oblidat l'objectiu principal de la recaptació de fons per via impositiva, distribuir la riquesa per tal d'atendre els més necessitats, proporcionar una igualtat d'oportunitats real amb ajudes econòmiques als sectors més desafavorits i corregir els desajusts que el mercat introdueix en el repartiment dels guanys d'un país. És ben complicat, a hores d'ara, defensar la necessitat dels imposts, però no de qualsevol impost, sinó dels més solidaris i adaptats a la renda del contribuent. No defensem els imposts indirectes, com l'IVA, perquè aquests graven de la mateixa manera el que en té deu que el que en té cent, sinó els imposts directes, el de l'IRPF, que augmenta amb la capacitat adquisitiva, les cotitzacions socials de les empreses, que financien els serveis socials bàsics com la sanitat, l'atur o la inserció laboral, o els imposts a les transaccions econòmiques com la taxa Tobin, que ajuda a recuperar una part dels guanys especulatius que tenen els grans grups inversors.
La trampa dels Ansar i Esppe és que, amb les seues crítiques, han fet centrista Rajoy, que ara sembla un Robin Hood que recapta imposts per tal de salvar l'educació i la sanitat, que amb les seues polítiques pretén destruir. I l'engany de Zapatero i el Psoe és que amb les seues polítiques neoliberals han desprestigiat i fet oblidar el sentit social, redistributiu i igualador de les polítiques de recaptació. Com a resultat tenim un desprestigi de les polítiques assenyades d'esquerra, intervencionistes en el sentit de justícia social i igualtat i reguladores de l'economia salvatge, i la pèrdua d'un debat necessari, si volem eixir de la crisi en la direcció democràtica i solidària que molts volem.

Vestir-se

El video d'una notícia donada pels informatius de rtve sobre els consells que uns presumptes pedagogs i psicòlegs donaven als pares sobre la manera de vestir de les seues filles (sobretot de les filles, perquè ja se sap, els xics són diferents!) ha recorregut les xarxes entre la sorpresa i la crítica. La notícia és patètica, perquè amaga, darrere d'una capa cientificista (els psicòlegs), uns consells d'allò més reaccionaris, tradicionals i sexistes. Mirar-se a l'espill i reconéixer la pròpia imatge, allargar les faldilles, evitar els escots i les incitacions que puguen provocar en els que miren, són consells que donen en aquest taller del que dona compte la notícia.
La veritat que fins ací la cosa no sorprèn  no per correcta, sinó perquè sabem el caire ideològic que la televisió pública està prenent des de l'entrada del govern Rajoy. És repugnant que la televisió de tots s'escore tan clarament a la dreta, però és el que tenim.
Ara bé, allò que vertaderament em va preocupar va ser la reacció que van tenir alumnes meues d'edat adolescent quan els vaig ensenyar el vídeo  La resposta va ser aquella de que sempre hi ha "guarrilles" que els agrada ensenyar-ho tot, que moltes van provocant i que és normal que els "tios" es posen tontos. També he de dir que tinc alumnes més majors, que no entenien aquesta manera de culpabilitzar les dones.

Certament queda molta faena per fer i cursets com el de la notícia i informatius com els de la pública no ajuden gens a canviar aquesta percepció, però el problema és que l'escola tampoc pren partit per aquest assumpte i la família permet (o no permet) però no educa. Amb aquesta perspectiva i l'educació afectivo-sexual que donem, difícilment aconseguirem una societat més igualitària.

La caverna blavera

Sembla ser que els cavernícoles blaverots ixen de la cova. Els successos de Burjassot arran dels actes d'homenatge al  Mural del País Valencià d'Estellés, la prohibició del terme País Valencià per part de les Corts o la campanya que el "diario Las Provincias, tu ru rú" (aquest no el pensar enllaçar, ho sent, si no em creieu el que us vaig a contar, ho busqueu vosaltres) porta endavant contra els centres públics d'ensenyament, amb acusacions de manipulació i propaganda catalanista, marquen l'inici d'una estratègia de reviscolament del blaverisme més recalcitrant.
El "diario Las provincias tu ru rú", en un exercici de periodisme d'imaginació, genera les polèmiques, les continua i les conclou segons els seus interessos, no siga cosa que la realitat els arruïne un bon titular. El periòdic (!), en connivència amb les NNGG del PP (que no semblen massa preocupats per la desocupació juvenil), ha atacat centres educatius i professorat amb l'excusa de defensar la llibertat ideològica i de protegir no se sap ben bé quins ideals. Si analitzem un poc les notícies, ens adonem que són d'aquelles dirigides al seu electorat. Són informacions suposades destinades al consum intern, i difícilment es poden contrastar, ni falta que els fa, perquè els seus lectors esperen coses com aquestes per confirmar els seus prejudicis ideològics. Es tracta, només, de mobilitzar el seu electorat que, al pas que va la cosa, estan pensant-se acudir a les urnes les pròximes eleccions.
No ho dubteu, si els poca-solta aquests trauen la senyera a passejar és perquè tenen l'aigua al coll. Des que havien guanyat la batalla de València i Unió Blavenciana havia desaparegut del mapa polític fagocitat pel PP valencià, que no obrien la boca. Però ara, amb la desfeta electoral que els espera, el desànim que condeix entre el seu electorat i la manca crònica i absoluta d'idees, no els queda més que recuperar el capot per vore si els bous envestim.
Però no podem caure en la seua trampa, no som bous, ni ens xuclem el dit. El problema de fons d'aquesta moguda incentivada des de la dreta valenciana no és altre que la constatació que, malgrat haver perdut la batalla de la transició i la dels símbols, continuem vius, i més vius que mai. L'ensenyament en valencià continua en marxa, la música en valencià ha esclatat, la literatura en valencià està reconeguda a tot l'àmbit catalanoparlant, no hem oblidat la quatribarrada, ni han aconseguit eliminar el terme País Valencià, i menys encara l'aspiració a aconseguir un país digne, valencià i independent. Fins i tot moviments polítics que poden vehicular aquestes aspiracions estan en auge, Compromís i Esquerra Unida poden forçar un dubitatiu PsPV a defensar el que sempre ha cregut i mai s'ha atrevit a reivindicar. Més a l'esquerra, continua la vida, malgrat tot. I això els fa por.
Justament per tot això no podem caure al parany de reobrir una baralla esgotada. A nosaltres no ens interessa traure a passejar la mòmia, discutir sobre la bandera, el nom del nostre país o la llengua que parla, ho tenim ben clar i ho utilitzem amb normalitat sense complexos. Són ells, els que no parlen valencià ni es senten, els interessats en reobrir aquesta discussió artificial. Ells la van crear als anys 80, ells la van callar als 90 i ells són els que la volen reobrir en ple segle XXI. Però nosaltres no, nosaltres hem de continuar cantant, escrivint, llegint, parlant, treballant, estimant, lluitant, ensenyant, aprenent en valencià, amb la plena consciència que ens escolten en català.
L'estratègia no pot ser altra que anar endavant, sempre endavant, com canten els Obrint Pas, sense cedir a les amenaces ni a les pressions, però no donant-los més importància de la que tenen; cap.

La moral de l'absolut

Sembla que torna un punt de mira moral que converteix en absoluts certs valors morals, convertint-los en roques dures i inviolables. Per exemple, el ministre Gallardon encapçala una visió de la vida que la converteix en un valor suprem en qualsevol circumstància, des del moment de la concepció fins el de la mort. Amb arguments com aquest prepara una reaccionària reforma de la llei d'avortament que pretén tornar la situació trenta anys enrere, i amb idees semblants s'oposa al dret a morir dignament. També l'onada conservadora que recorre Europa al voltant de la defensa del sagrat valor de la família, entés aquest en el sentit més tradicional de matrimoni heterosexual amb fills i que nega el matrimoni i l'adopció per part de parelles homosexuals. Podem continuar recorrent exemples com la discussió sobre la llibertat d'elecció de centre educatiu per part dels pares o de metge per part dels pacients, llibertats absurdes per definició.
En tots els casos s'invoca una paraula sagrada -vida, família, llibertat...-, carregada de connotacions morals i se la converteix en una mena de tòtem sense matisacions, en principi unívoc d'actuació, en valor suprem intocable. El problema és que els conceptes morals mai estan clars, o millor dit, quan més clars estan pitjor, perquè aleshores estan carregats de prejudicis i sentits caducs que hereten d'una tradició la major part de les voltes opressora, injusta o discriminatòria.
Els conceptes morals estan vius, canvien, es transformen, adquireixen nous sentits en funció de les noves circumstàncies històriques i de la lluita de la ciutadania en la defensa dels seus drets. I no tots els nous sentits són positius, massa vegades són retrocessos, o noves discriminacions o opressions fins ara desconegudes. Per això es necessari tenir el judici moral despert, l'empatia aguditzada i el raonament afilat.
Podem prendre com a exemple el concepte de vida, que aplicat en sentit literal al tema de l'avortament, implica una intransigència ètica que només amaga una postura de superioritat moral difícil de defensar en un diàleg racional. És evident que, als temps del control de natalitat, dels drets de les dones a la concepció lliure i voluntària, de les tècniques mèdiques i farmacèutiques d'anticoncepció, enrocar-se en un concepte de vida purament biològic que comença en el moment de la fecundació i que és irrenunciable, és un anacronisme que sona impostat fins i tot en boca de personatges tan sinistres com Rouco Varela. La vida humana és alguna cosa més que la simple fecundació, i també alguna cosa menys podriem dir -perquè la vida existeix abans de la concepció-, i és evident que un embrió té al seu si unes potencialitats desconegudes, però el problema és que mai les podrà desenvolupar sense la participació directa i voluntària de la seua mare. Posar un concepte de vida embrionari per davant d'un altre de vida humana racional i conscient, és no voler vore la realitat i imposar penes innecessàries a les persones només per uns obscurs principis morals.
Trobe molt més immoral pensar que una dona que no pot o no vol tenir un fill en un moment determinat pot portar endavant una gestació i acabar entregant el fruit del seu cos a unes institucions que han de donar un futur incert al resultat dels seus patiments i alegries. Només una mentalitat de mascle insensible pot vore això com una solució més digna a la d'interrompre un embaràs no desitjat. Bé, uns mascles insensibles, o massa sensibles a altres interessos més terrenals.
Al remat, sembla imposar-se la versió fàcil de la moral, la del catecisme, la que impedeix pensar, la que dona receptes fetes, amb paraules sagrades que mai s'han de qüestionar. La moral del compromís, la del conflicte, la de la reflexió, la de la comprensió, l'autèntica moral d'acceptació del criteri moral aliè, aquesta sembla rebutjar-se sense discussió.

Periodisme

El programa "Salvados" de l'últim diumenge s'ha convertit en un fenomen social. La manera com Jordi Évole ha tractat l'accident del metro de València ha estat una lliçó de periodisme d'investigació, de periodisme compromés i de denúncia. Mentre el veia, no donava crèdit al seguit de testimonis esborronadors, proves fefaents d'una ocultació vergonyosa, entrevistes impossibles, que mostraven una realitat oculta que es desvetllava amb l'exercici impecable d'una professió tristament devaluada.
La pregunta que sorgeix arran d'això és perquè no es fa més periodisme com el d'Èvole a la televisió, a la premsa digital o escrita, a la ràdio. A més a més, perquè és tan estrany trobar programes com aquest a la graella generalista, tan estrany que ens va deixar a tots bocabadats davant la televisió i pensant, què poc durarà açò a una televisió dominada per un lobby molt conservador.
Veient Salvados em feia més conscient de la necessitat d'un bon periodisme per a la democràcia. Sense informació no hi ha ciutadania crítica i participativa i sense el prisma d'una narració calidoscòpica de la realitat és impossible l'articulació de diferents sensibilitats que puguen conviure. Sense control del poder polític, sense transparència informativa, la democràcia queda reduïda a una pantomima poc creïble, gens connectada amb la ciutadania i separada en una esfera de poder autònom i opac que esdevé autoritari per la seua pròpia dinàmica burocràtica.
I aquest és un dels molts problemes de salut democràtica que patim, i no el menor. La concentració de canals en dos grans grups mediàtics perjudica la diversitat i dificulta l'expressió de diferents sensibilitats. De moment, La sexta perviu, però no sabem fins quan, i aquesta por ens fa estimar més programes com el d'Êvole o el Wyoming. Sense ells la nostra democràcia seria molt pitjor.

Déu i la religió

Dedicat a la tia Pepi

Deia ma tia Pepi, -la persona més carinyosa i entranyable que he conegut, la més vital i optimista, la més voluntariosa i decidida-, que ella creia en Déu a la seua manera, però que cada vegada creia menys en l'església. Tan de bo tinguera raó i ara es trobe amb el Déu en que creia, però mentre escoltava la missa del seu soterrament no podia menys que pensar que cada vegada tinc més clar que em resulta impossible creure en Déu, però creure en l'església és inevitable.
Vull dir que la figura d'un Déu omnipotent i etern, de l'estil de les religions monoteistes com la cristiana, és inassumible als nostres dies. És un element tan clarament mitològic que només es pot creure en ell des de la més absoluta innocència (com la tia Pepi) o des del desconeixement ignorant de totes les explicacions científiques que ens envolten. És simplement increïble... i inútil.
Ara bé, l'església que s'ha muntat al seu voltant és un fet sociològic inqüestionable que cobreix una necessitat humana fonamental. La seua missió és proporcionar ritus socials que conforten els seus fidels, aportar un sentiment de pertinença al grup que permet superar l'aïllament i ajudar a assumir fets dramàtics que farien la vida insuportable. En aquest sentit, la recent elecció del Papa Francesc ha posat altra vegada d'actualitat el paper de l'església catòlica en aquests aspectes. Un article de Manuel Fraijó aparegut a El País del passat 16 de març, explicava que el catolicisme actual hauria de recuperar el paper inicial que va tenir el cristianisme als seus inicis. Allò més decisiu per convertir-se al cristianisme als temps originals era la necessita de superar la soledat i l'aïllament, era aconseguir el sentiment de pertinença al grup i sentir-se confortat amb la promesa d'una altra vida millor que la que podien viure aquells esclaus.
Però si aquesta era la força del cristianisme als seus orígens, només presenciar els actes religiosos de l'actualitat i la parafernàlia que acompanya el poder eclesiàstic podem entendre perquè el catolicisme es troba en la crisi més profunda de la seua història. Els rituals que desenvolupen no s'adiuen gens amb el sentit de les paraules que els inspiren, ni la forma ni l'estil d'una missa, un soterrament o un bateig tenen la força de les frases sagrades. Rituals avorrits, unidireccionals, repetitius, sense força. És increïble que, als nostres dies, un senyor gens atractiu es passe un hora realitzant moviments mecànics i repetint amb veu monocorde un seguit de frases inconnexes. Els rituals de pas fonamentals com els batejos, noces o sepelis semblen més inscripcions al registre civil que actes religiosos. I si ens fixem en l'organització de les parròquies o de la cúria dirigent, les coses es posen pitjor, perquè l'aïllament respecte dels més necessitats és més evident encara, amb les honroses excepcions que tots podem coneixer.
O l'església recupera el sentit original d'atenció a les persones o morirà víctima de la seua pròpia burocratització i aleshores qualsevol secta o nova religió li furtarà el lloc que ella ha abandonat, i que els éssers humans semblen necessitar.
Però m'agradaria equivocar-me i que ma tia Pepi tingués raó, perquè llavors ella es trobarà ara amb el seu Déu bondadós que conforta tots els mals i proporciona la vida eterna. Encara que ben pensat, tan si el seu Déu existeix com si no, ella ja es troba confortada, lliure de tots els seus mals (que en tenia i ben forts) i vivint la vida eterna al nostre record. Gràcies tia Pepi.

Protestes

He de reconéixer que jo també estic cansat. Manifestació per la vesprada, concentració pel matí, assemblea a l'hora d'esmorzar, reunió a boqueta nit. Ara l'educació, demà la dependència, també la sanitat, els equipaments del barri, el desmantellament de l'atenció pública o la baixada de sous. Tenim motius de sobres per protestar, el que ens falten són hores!
Estem tots cansats, i ens preguntem si no podríem articular les accions, ajuntar col·lectius, concentrar les protestes, disparar tots junts, estirar del mateix costat i tombar el poder de manera rotunda. Això és el que voldríem però no podem, de moment. Perquè aconseguir això, com es va aconseguir a Tunisia i Egipte fa un any, o a la mateixa Espanya quan la declaració de la segona república, requereix unes circumstàncies especials; la debilitat del poder i la fortalesa del moviment ciutadà.
Per això la dispersió temporal i espacial de les protestes no és una mala idea en l'actual context. L'estratègia del gota a gota, del desgast continuat, de la perseveració del no, de la manifestació mantinguda del descontent és una actitud que acabarà calant entre la població i sumant descontents en aquest maremàgnum de damnificats. El moviment es fa més fort amb cada nova tisorada i s'enforteix amb la repressió.
 De fet, si analitzem bé els resultats de les accions de protesta recents, només les concretes, les que han anat dirigides a objectius menuts, a casos concrets, han eixit victorioses. Abans del reconeixement parlamentari de la llei anti desnonaments, la Plataforma ja havia aconseguit parar-ne uns quants. Famílies reals s'han deslliurat d'un desnonament gràcies a la lluita d'un grapat d'activistes, empreses en actiu han esquivat EROs salvatges per la perseverància dels seus treballadors i sindicalistes (com al bus de Barcelona) i algun que altre banc s'ha vist obligat a tornar dipòsits fraudulents per les protestes públiques. La lluita concreta dona resultats, perquè el poder no la percep com un qüestionament directe del seu poder, però l'erosiona. Cada  nou desnonament aplaçat és una patada en la credibilitat de la llei espanyola, cada empresa que accepta mantenir el poder adquisitiu dels seus treballadors demostra que això és possible, cada banc que accepta el seu frau reconeix la necessitat d'una banca ètica.
La lluita particular, concreta, és un anar fent camí que no podem abandonar, perquè millora la vida de les persones reals i perquè qüestiona el sistema global de repartiment del poder. No podem pensar que no s'aconsegueix res amb les protestes només perquè no tombem el govern de torn o perquè no dimiteix el personatge més miserable. La lluita és llarga i les forces les que tenim, no les desaprofitem i, sobretot, siguem-ne conscients que som molts treballant pel mateix objectiu.
I per acabar, fruim del plaer de mirar als ulls tots aquells que només fa uns anys s'enorgullien d'unes polítiques de totes totes impresentables i fraudulentes. Teníem raó llavors i en tenim ara, per això acabarem guanyant la partida. No defallim.

Falses esperances

Són moltes les raons que expliquen la contenció social amb la què estem vivint les polítiques salvatges que ens imposen. Des d'allò tan conegut de que hem perdut nervi reivindicatiu per desús fins a que la repressió o la por a la repressió ens paralitza, passant per una suposada maduresa de la societat civil. En realitat crec que anem errats en l'explicació, massa ideològica, massa conscient com per a ser seguida de manera majoritària pel gros de la ciutadania.
En realitat pense que si la societat no esclata en accions de protesta més radicals, com vagues indefinides en sectors essencials o protestes més persistents i menys pacífiques és perquè, en el fons, encara ens creiem el missatge governamental de que aquestes mesures que ens imposen són una espècie de medicina, de remei sanatori dirigit a solucionar una situació transitòria i provisional que, com una malaltia, necessita tràngols desagradables per curar al malalt, que és la nostra societat del benestar.

La majoria de nosaltres aguantem les retallades en salari, prestacions o drets com el qui veu caure una pedra de volum considerable i busca un amagatall per tal de deixar-la passar. Els que no troben l'amagatall (desnonats, aturats sense subsidi, malalts sense segur) són xafigats per la pedra i queden en estat catatònic, sense capacitat de reacció durant un temps considerable, o directament fora de la circulació. Aquells que troben recer (prestació, subsidi, salari o família) s'amaguen i esperen el pas per tornar a viure, amb l'esperança que les pedres pararan de rodar i tornarem a viure sense esllavissades.
El problema és que sembla que les coses no van així, de moment no escampa i el malalt no millora. El desmantellament dels serveis públics és una realitat irreversible que anirà a més. Les baixades de sou no són transitòries, perquè la competitivitat exigeix empobriment i més explotació. L'eliminació de drets laborals són una condició per a la recuperació econòmica, o això diuen. I l'abandó dels més dèbils forma part d'una filosofia política que parteix d'un darwinisme social pervers.
Però fins que no experimentem aquesta situació, fins que no ens adonem de la continuïtat d'aquestes polítiques i de la voluntat d'aprofundir en les mesures que desmantellen la protecció social i eliminen els drets humans bàsics, no reaccionarem. Mentre tinguem l'esperança que açò passarà, que tornarà el creixement econòmic, que arribaran les eleccions i guanyaran els bons o que prompte despertarem d'aquest malson i tornarem a ser tots feliç classe mitjana, mentre pensem açò, no farem res més que expressar el nostre desacord i salvar la nostra dignitat en manifestacions pacífiques i vagues testimonials.

Però les coses no funcionen així, ni mai ho han fet. Hem de ser nosaltres, cada un de nosaltres i tots alhora  els que els hem de parar els peus, els que hem d'impedir físicament la continuació d'aquestes polítiques, els que hem de dir un PROU definitiu, un NO decidit. O comencem a prendre consciència de la irreversibilitat de la situació o tardarem molt a recuperar drets fonamentals i garanties de convivència social com les que alguns encara hem conegut.

Ideologia neoliberal

Els tres pardalets de les imatges adjuntes representen l'avantguarda de la ideologia neoliberal. Són allò que un bon marxista diria "intel·lectuals pragmàtics", en el millor sentit de la paraula, perquè no es dediquen, només, a difondre ideologia, sinó que la posen en pràctica des dels seus llocs de treball. Empresaris de renom com són, posen en marxa a les seues empreses allò que prediquen a les rodes de premsa, si bé la pràctica sol mostrar la cara oculta de les seues declaracions.
Un d'ells demana treballar més i cobrar menys, mentre aplica acomiadaments salvatges a les seues empreses tot i que amaga desorbitats guanys econòmics i evasió fiscal. Un altre diu que la reforma laboral s'ha quedat curta mentre paga en negre els seus treballadors per tal d'estalviar-se les cotitzacions socials. I el que mana ara de tots ells demana que els funcionaris es queden a casa per estalviar despeses de papereria, però quan es dirigeix a hisenda a demanar subvencions li posen la catifa roja per tal que no espere massa.
Podrien semblar contradictòries les paraules i els fets, però són molt coherents. El discurs de la dreta neoliberal dona por per la seua simplicitat, es resumeix en un "nosaltres hem de guanyar més i a vosaltres que us en donen".
I encara dona més por saber que aquest discurs tan simplista arriba a calar entre determinades capes socials. És increïble que mentides com les que exposen públicament siguen susceptibles de debat, no mereixen ni una paraula. L'autèntic missatge no és el políticament correcte de les declaracions, sinó el dramàticament obscé dels fets. Són males persones, miserables i profundament egoistes, perquè estan convençuts que tenen dret a tenir més que la resta del món (el jaguar a la porta o el xalet a La Moraleja, o ambdúes coses), encara que a la resta del món els falte la casa on aixoplugar-se o la medicina que aminore el dolor.
Aquesta és la ideologia neoliberal, no us equivoqueu, sempre ha estat la mateixa i Marx la va radiografiar en els seus inicis i la va anomenar lluita de classes, i no ha canviat gens ni mica. Als miserables aquests els deixeu fer i s'ho quedaran tot, si poden.

El més i el menys

Tenim una creença instal·lada en el nostre imaginari col·lectiu que influeix de manera molt negativa en la nostra manera de valorar les coses. Es tracta de la creença del "tots són iguals", "uns o altres tant és, al remat fan el mateix" que serveix per desqualificar tota la classe política o qualsevol intent de millorar un poc les coses. La creença parteix d'un ideal equivocadament platònic segons el qual o aconseguim la perfecció a la terra o qualsevol cosa que fem serà poca perquè sempre es quedarà a mig camí del que hauríem de fer.
Però com dic, és un ideal equivocadament platònic perquè el mateix Plató era conscient que els ideals s'havien de realitzar en la mesura que es pogués i mai de manera completa. Per això és tan injust clavar al mateix sac de la corrupció tots els polítics, o igualar l'acció política del Psoe a la que ara està fent el PP. No senyor, no tota la corrupció és igual, hi ha graus i hi ha quantitat. No és el mateix robar un milió que 100.000 euros, ni és el mateix robar de l'olla del pobre que de despeses sumptuàries. De la mateixa manera no és el mateix governar des de la més absoluta falta de referències socials que amb un cert sentit de la realitat existent. Vull dir que el govern Zapatero va cometre molts errors i va deixar moltes coses per fer i no va impedir el poder dels de sempre, això és cert, però també és cert que va fer la llei de dependència, la de matrimonis homosexuals, de l'avortament o de la transsexualitat. Encara que en política econòmica era una autèntic servidor dels interessos del capital, en política social i democràtica tenia una mínima sensibilitat que, a hores d'ara, s'enyora. De la mateixa manera no és el mateix un govern del Psoe amb majoria absoluta que un amb recolzament d'IU o Compromís, igual que no és el mateix PP el de la majoria absoluta de Castella-La Manxa que el de majoria relativa recolzada per IU a Extremadura. En política normalment hem de triar entre les condicions de possibilitat que tenim a l'abast, perquè l'acció política és complexa, però això no ens pot eximir d'elegir dins d'aquestes possibilitats. L'actitud del "cap m'agrada", no n'hi ha cap que "s'ajuste a les meues idees" és absurda i inútil i acaba afavorint a la dreta més reaccionària, amb les conseqüències que tots estem vivint.
De la mateixa manera que la corrupció en la que s'han vist immersos altres partits polítics és intolerable però en cap cas tan greu i organitzada a escala general com la que ha fet el PP. No és el mateix, no senyor, no tots són iguals, i sempre és preferible una cosa o altra, i sempre haurem de triar entre el més i el menys, entre el mal menor i la debacle.

Els motius de les privatitzacions

Si una cosa bona ens ha aportat el cas Barcenas (a més, és clar del desemmascarament de la corrupció i l'efecte saludable que això té per a la vida democràtica) és una major comprensió dels motius ocults que han accelerat les privatitzacions (externalitzacions, diuen ells) en sanitat, educació, serveis socials i altres.
Sembla ser que durant els feliços 90 i  optimistes 2000 els diners de la bombolla immobiliària brollaven a dojo. I els diners, ja se sap, per on passen banyen. Els empresaris de la construcció (i d'altres sectors, com el sanitari, serveis, etc. que havien acudit com les mosques a la mel al reclam de rendibilitats desorbitades) guanyaven els diners a sacs, i els polítics treien la seua part en forma de comissions milionàries transportades en caixes de sabates, repartides en sobres sense membret oficial i ingressades en comptes suïssos. Tots guanyaven i tots estaven contents, les molletes les podien deixar als mileuristes, que acudien als serveis socials dels ajuntaments, omplien les escoles públiques i les sales d'espera dels hospitals.
Però en això, la bombolla es va punxar i els negocis del rajol ja no donaven per més. Els empresaris (els de la construcció i els altres) van buscar altres maneres d'augmentar la bossa; especular amb aliments, invertir en negocis de salut, provar en un sector en augment, els serveis assistencials, o acudir a la formació, un altre segment amb futur. Però el negoci estava copat pel sector públic, i això taponava les rendibilitats de les inversions.
Paral·lelament, els polítics de la ma parada havien deixat de rebre sobrets blancs farcits de Binladens i aquest fet els havia rebaixat el tren de vida al qual s'havien acostumat. La coincidència econòmica només podia acabar com ho ha fet, buscant nous nínxols de negoci en territoris fins ara només explorats però encara no colonitzats. La sanitat (amb Capio i Ribera Salut), l'educació (amb l'irrupció d'Universitats privades, moltes d'elles lligades a l'episcopat) o l'assistència social (Eulen neteja igual un restaurant que atén a discapacitats, sempre a canvi de remuneracions equilibrades), han passat a ser un bon negoci, o si més no, el millor negoci per a temps de crisi. Només necessiten deslliurar-se de la competència deslleial de l'estat, que sempre ha tingut el fotut vici d'assistir els serveis bàsics. I ací entren en escena els polítics que han arribat a la política per a "forrar-se", que han assumit a la perfecció la missió de deixar el mercat ben obert per als interessos privats. La gratificació per la seua bona acció ja arribarà en forma de sobre, ingrés o regal de Gucci, i si parlem dels grans, en forma de lloc privilegiat al consell d'administració de Telefònica, Hidroelèctrica o Gas Natural.
La situació que vivim és absolutament impúdica i intolerable, els polítics immorals que ens governen podran imposar per la força les seus mesures privatitzadores i enriquidores d'uns pocs, però no ens podran enganyar ni convéncer amb la cançoneta que el que fan afavoreix la ciutadania. Sabem perfectament que ens estan robant, que ells i els seus amics estan furtant-nos els drets bàsics i que ens furtaran la dignitat si trauen algun guany econòmic per ella. Són uns lladres, uns mentiders i uns malparits i mereixen el mateix final que la monarquia absolutista al segle XVIII. I no en lleve ni mitja!

És possible informar-se en la societat de la informació?

Per si no teniu ganes de llegir el rotllo d'article que ve a continuació, us conteste a la pregunta que plantege al títol: no, rotundament no, en l'actual societat de la informació és pràcticament impossible per a la ciutadania informar-se d'una manera veraç i creïble del que passa al món. Supose que el mateix plantejament de la pregunta ja us havia fet sospitar una resposta negativa, però resulta que, paradoxalment, viure en una societat hiperinformada té com a resultat més immediat una autèntica foscor informativa.
Anem a pams, la principal font d'informació de la major part de la població és la televisió, els informatius de la qual són una patètica narració repetitiva i idèntica, retallada i adobada de notícies imbècils que converteixen en top ten la presumpta gràcia del presentador. Si mireu l'informatiu del migdia i el de la nit són una repetició calcada, però és que no tenen periodistes de vesprada? Si compareu els de diferents cadenes, segueixen un patró idèntic en el 90% dels casos, i en moltes notícies fins i tot amb la factura de la mateixa agència de producció. De la selecció de les notícies ni en parlem, els criteris són pràcticament inescrutables. En resum, és impossible saber res del que passa al món, ni tan sols del que passa a casa teua, si t'alimentes només dels informatius televisius.
I la ràdio? Doncs tres grams del mateix, perquè el recull de notícies sol ser ben limitat i molt marcat per l'orientació política del propietari de la cadena. Al remat, entre publicitat i consell solidari, arribem a captar 10 o 12 notícies, la major part nacionals i locals, i totes elles dirigides per l'agenda del conseller de torn o el secretari general del principal partit de l'oposició. És que no queden més periodistes que els que acudeixen a les rodes de premsa de presidència? És que la notícia no es busca al carrer? És que no passa res més enllà del que tenen programat al consell de redacció?
De la premsa escrita podríem esperar una mica més de serietat i, sobretot, anàlisi fonamentada i en primera persona. Però no us emocioneu, les poques capçaleres que han sobreviscut a la crisi, han reduït els corresponsals i han augmentat la publicitat, amb la qual cosa les 50 planes inicials es redueixen a 30 efectives, la majoria refregits d'agències, i la resta esports, televisió i gent. Algun periòdic es salva, però mai en conjunt, només pels pocs periodistes que mantenen al planter.
I internet, l'esperança blanca de la llibertat d'expressió? Doncs que reprodueix les mateixes fonts d'informació que la televisió o la premsa escrita. De fet, els mateixos becaris i periodistes mileuristes elaboren les notícies per als dos o tres mitjans de què disposa l'empresa, i així maten dos, o tres, pardals d'un tir. Per informar-se a internet cal anar molt més enllà, cal buscar diferents fonts, mitjans alternatius, blogs personals, amb la dificultat afegida que aleshores la fiabilitat de les fonts costa de comprovar, i de trobar. Per informar-nos a internet necessitem molt de temps, i la major part de la ciutadania no disposa de tant de temps ni de possibilitat per comprovar les informacions que troba.
La conseqüència de tot açò no és altra que el deteriorament de la qualitat democràtica, perquè una ciutadania mal informada és una ciutadania que no pot decidir, i quan ho fa es basa en criteris incoherents, en mitges veritats, en raons amputades. Una televisió pública en condicions, una ràdio pública compromesa amb la funció social que se li encomana, un sector privat alliberat de compromisos publicitaris, uns mitjans lliures estimulats pels poders públics i no censurats o directament suprimits, serien la solució a aquest dilema. Però tal i com van les coses pel món de la informació i de la política, la resolució d'aquest atzucac apunta a drama, a un autèntic drama.