Protestes

Durant els vora quatre anys que portem ja de retallades, crisi econòmica i augment de l'atur, desnonaments i pobresa, les protestes de la ciutadania han sigut prou pacífiques. Molta gent s'ha sorprés per la paciència i comprensió amb la què la ciutadania ha "acceptat" renegant el programa econòmic dels dos principals partits polítics espanyols. Podem imaginar que qualsevol persona podia pensar que com que no hi havia diners, no es podia fer res, que la solució no podia ser altra que tancar hospitals, reduir mestres, eliminar ajudes socials,  baixar salaris, deixar famílies senceres sense faena, salari, casa, menjar...
Ara bé, dins de l'estratègia propagandística del govern sembla ser que la millora econòmica és cosa feta i centren l'estratègia política en una suposada recuperació econòmica, anunciada de manera recurrent i amb altaveu. Però ves per on que aquesta estratègia dirigida a guanyar les pròximes eleccions pot acabar convertint-se en la seua sepultura. És cert que podrà captar vots dels desesperats, fidels i partidaris, però si aquesta recuperació es porta a terme de la manera que podem preveure, és a dir augmentant la riquesa dels més rics i repartint misèries entre els treballadors i aturats, aleshores pot fer més visible la visió que el repartiment de la riquesa és injust, i no hi ha element més revolucionari que la sensació d'injustícia. Per això la vicepresidenta del govern no comprén res quan afirma que no encaixen les protestes en moments de recuperació econòmica, perquè les coses funcionen tot just a l'inrevés, és en moments de recuperació quan es percep la possibilitat d'una millora econòmica o social que no arriba.
Si en la tele veiem que España va bien, però jo continue cobrant 500 e., que les cases munten de preu o el preus es disparen, mentre jo continue sense ingressar més i sense poder comprar els llibres dels meus fills, o amb problemes per pagar la hipoteca, aleshores és quan la ira, la rabia i l'odi apareixen.
El fet que es visualitze que hi ha diners per a algunes coses i no per a altres, que els empresaris comencen a guanyar diners però l'atur no disminueix o ho fa a costa d'ocupació de baixa qualitat, que s'invertisquen diners públics per fer un bulevard o una carretera però no per millorar la sanitat o l'educació, quan es mire la televisió i les notícies siguen el "España va bien", però ma casa va mal, o molt mal, aleshores es quan la ira es desfermarà sense pietat.
Per a protestar fa falta esperança, visió de futur, alternatives, un sentit de la utopia o de les possibilitats reals de canvi o millora, per això fins ara les protestes s'han reduit a un àmbit pacífic, civilitzat i localitzat, perquè l'estratègia del schock feia el seu efecte, i el pes de la impotència ha caigut sobre nosaltres com una pedra insuportable i inevitable. Però ara que arriba la recuperació, ara que tornen els anys daurats del creixement econòmic, ara és quan el govern s'ha de preparar, perquè l'esperen uns anyets calentets.

A l'altra banda de les muntanyes

El llibre que vull recomanar-vos, A l’altra banda de les muntanyes, de Mª Jesús Bolta és una mostra de la bona literatura que es fa a València en la nostra llengua. La novel·la demostra l’habilitat literària de la seua autora, el seu domini del català que es parla a València, la seua capacitat metafòrica, la imaginació que desenvolupa, el realisme amb el qual ens parla de coses que tenim al costat i a les quals no havíem prestat l’atenció necessària. En resum, aconsegueix fer-nos veure realitats que, per quotidianes, havíem obviat.

I aquest art d’escriure que l'autora domina tan magníficament, em va fer pensar en com seria aquest llibre portat al cinema. Però el director que agafe el repte tindrà una faena difícil de fer. Evidentment té una història convincent al seu davant amb tots els ingredients necessaris d’un bon guió; una jove benplantada, filla d’emigrants valencians, educada a França i totalment integrada en la manera de vida francesa, que torna a la València dels 70 per vacances. El xoc cultural, la vida amorosa, els problemes d’integració i d’identitat, el còctel, com dic, és perfecte, perquè l’argument de la novel·la està ben bastit.

Però allò que a la hipotètica adaptació cinematogràfica li faltarà, de segur, és la característica més encisadora d’aquesta novel·la, el seu llenguatge. Mª Jesús Bolta és una mestra de la metàfora i l’adjectiu, una bruixa de la comparació i l’epíctet, capaç de convertir la pell rossa d’un encantador xicot francés en una capa “transparent com les meduses” o un institut francés en una “mandíbula enorme” que engul els alumnes a dotzenes fins “triturar” els seus cervells. La ploma àgil de l'autora fa que les paraules amoroses acaronen com “un sospir de vellut”, que els cossos “s’enllacen com una trena” o “transmeten un corrent elèctric” que encén el cos veí, els ulls que mirem poden ser “turquesa, “de puça miop”, “transparents” o convertir-se, si cal, en una “llum fosca com l’aigua d’un pou”, la veu “s’enrosca com una serp pel coll”, i les orelles són “cavernes” que escolten dolces paraules des de la foscor. La capacitat de Bolta per fer-nos mirar amb les paraules no podrà ser superada per la imatge mateixa, les metàfores de la nostra autora són tan potents que difícilment podràn ser mostrades de manera explícita. És un dels plaers reservats a la lectura, que els nous mitjans audiovisuals no aconsegueixen emular, i que ella ens regala per al nostre delectament literari.

Podem afegir les descripcions minucioses i carregades de sentiment, com la de la casa del poble a la pàgina. 78, o de la iaia a la pàgina 79, que superen la simple visualitat per a carregar les imatges d’olors, sabors i emocions. És un privilegi de la lectura que només els bons escriptors saben motivar.

És cert, el cinema és més potent en les escenes sexuals i sentimentals, però potser pel seu caràcter explícit, mai arriben a suggerir el que una bona narració aconsegueix. La novel·la que presentem ens captiva quan narra successos sentimentals, quan conta converses sinceres i quan s’endinsa en la més dolces escenes sexuals, no puc estar-me de recomanar-vos un fragment que us farà les dents llargues i, de segur, usa farà recordar els vostres records adolescents i estimularà el vostre desig madur, busqueu a la pàgina 40, no us en penedireu.

 I tot aquest magnífic embolcall que ens encisa, ens captiva, ens corprén i ens arrabassa el seny, es presenta adobat d’anècdotes i històries pròximes. En algun moment de la lectura, oblidem que la història es situa al 73, perquè podria ser tan actual com els sentiments que narra, perquè la vivacitat de les emocions ens recorda que la literatura és universal i intemporal, travessa el temps i les fronteres. Qualsevol immigrant del món, siga valencià, búlgar, àrab o romanés, s’identificarà amb el torrent emocional que Teresa experimenta a la novel·la, i no cal situar-nos als anys 70, perquè hui, en aquest moment, molts dels nostres fills, alumnes, nebots o nets, estan marxant a la recerca d’una vida millor que nosaltres no els podem donar, i experimenten, potser, els mateixos sentiments que llegim a la magnífica novel·la que Mª Jesús Bolta ens ha regalat. 

Si teniu ganes de saber més, ací teniu el vídeo d'Un país de llibre sobre el llibre que comentem: 

http://www.youtube.com/watch?v=jujBuojOv10

Educació ideologitzada

Quan el govern Zapatero va reformar el sistema educatiu i va introduir com a gran novetat la creació d'una àrea diferenciada d'educació ciutadana, les crítiques per ideologització de l'educació, manipulació política i excessiu adoctrinament van saltar des dels àmbits catòlics i conservadors. Un compromís de l'actual partit en el govern, i aleshores a l'oposició, va ser eliminar aquesta àrea curricular i restituir el caràcter suposadament neutral i apolític de l'educació. Malauradament, en aquest cas no ha tardat en acomplir la primera part del compromís, la d'eliminar l'àrea d'educació ciutadana, però ha incomplit de manera flagrant la segona part de la promesa, la d'alliberar el sistema educatiu d'adoctrinament partidista, cosa que demostra que les crítiques anteriors no partien de la neutralitat manifestada sinó de la voluntat d'adoctrinar en els valors propis.
Els currículums bàsics per a desenvolupar els continguts de la nova llei educativa, sobretot pel que fa a les àrees de filosofia i ètica, és a dir de formació moral, demostren que el PP ha apostat fort per convertir l'educació en una espècie de catequesi dels valors liberals més conservadors. Demonització de la

desobediència civil, l'objecció de consciència i la protesta ciutadana, lloes a les forces armades de l'estat i al patriotisme espanyol, justificació del liberalisme econòmic i minimització dels seus efectes socials, qüestionament de la investigació científica sobre aspectes criticats per l'església catòlica, introducció de l'esperit emprenedor i empresarial com a eix bàsic de l'acció educativa i altres perles de l'estil marquen les intencions clarament ideològiques i tendencioses de l'actual reforma educativa.
Però més enllà d'aquestes consideracions, el problema que volia plantejar és el de si aquesta manera d'imposar uns continguts ideològics via currículum poden obtenir el resultat buscat, és a dir, que el professorat es convertisca en transmissor directe d'aquests valors marcats per les instàncies polítiques superiors. I la resposta és que no, però un poc sí. M'explique.
És evident que el professorat que programa aquests continguts curriculars ha de triar, seleccionar, prioritzar i donar un enfocament personal i, normalment, més obert i tolerant del que marca el document oficial. En aquest sentit, podríem dir que la transmissió a les aules d'aquestes instruccions valoratives no és tan automàtica com pensen les autoritats educatives, que creuen que la publicació al BOE és com una mena de realització de l'esperit absolut en el sentit hegelià, i que tot allò que s'escriu al butlletí oficial es converteix en realitat de manera automàtica. Gràcies a Déu les coses no funcionen així, i de segur que molts professors i professores compromesos donaran un sentit més democràtic i crític a la recepció i comprensió del funcionament moral i polític actual.

Ara bé, això no significa que la publicació d'aquestes instruccions morals al BOE no tinguen, en certa mesura, un efecte pràctic a les aules. Evidentment, les editorials hauran de publicar els seus manuals seguint les indicacions del Ministeri, i una bona part del professorat seguirà aquestes indicacions o el llibre de text, convertint-se d'aquesta manera en transmissors directes del catecisme oficial. Podríem dir que una oficialitat acrítica o clarament partidària d'aquesta ideologia (com la de la majoria de centres concertats i privats) trobarà en aquestes instruccions la seua excusa per fer-se forts i imposar la ideologia que consideren correcta fins al punt de creure's autoritzats a imposar-la  a tota la ciutadania. I tot això ho saben al Ministeri, i per això ho fan, perquè saben que el seu projecte passa per esquinçar la societat civil en dos bàndols fins al moment que la debilitat de l'adversari permeta imposar de manera total els valors retrògrades i confessionals que mantenen. Es comença per l'educació perquè es pensa que, d'aquesta manera, la introducció de reformes més efectives en sentit pràctic com les de la llei de l'avortament o la de seguretat ciutadana resultaran més fàcils d'imposar a una ciutadania poc crítica i obedient.