He vist el futur

Hui, 9 d'octubre de 2017, dia del País Valencià, he vist coses que no hauria volgut veure mai. He vist adolescents, que podrien ser alumnes meus, mostrant una bandera espanyola com un capot al que se suposava havíem d'embestir, com una pedra que volia llençar. He vist senyores ben vestides i pentinades insultant altres senyores com si foren escòria. He vist senyors amb pantalons de pinça i camisa de marca amenaçant amb el dit com una pistola. He vist joves emboçades en una bandera, pintades de colors la cara, insultant altres joves que manifestaven les seues idees. He vist "musculitos" de Levantina pegar amb ràbia i plaer. I senyors majors, jubilats potser, aplaudint els sensecervell mentre executaven les ordres d'aniquilació. He vist coses que no hauria volgut veure mai, he vist la cara del feixisme als carrers de València, i era una cara ben coneguda.
I he comprés el que passava perquè he recordat el que els meus majors em contaven. La memòria s'ha posat en marxa i ha vist una València post-franquista, amb grups de blavers organitzats deambulant per la ciutat, posant bombes a la Universitat i a cases d'intel·lectuals i perseguint joves que no pensaven com ells pels carrers buits de gent.
I ho he relacionat tot. He lligat declaracions incendiàries d'uns polítics que mai han abandonat els

cadells que els van portar al poder. He escoltat una premsa cavernícola justificant l'extermini i una premsa complaent jugant al tots son iguals per tal de mantenir una unitat esquinçada. He vist periodistes perdre la dignitat a la veu de l'amo, i polítics còmplices que miren a un altre lloc per mantenir uns vots miserables. He sentit declaracions patriòtiques, he vist banderes als balcons i he ensumat la voracitat dels llops esperant acabar amb la presa assenyalada. Sí, he vist el feixisme als carrers de la meua ciutat i he entés que ja havien tret a passetjar al monstre, que l'havien deslligat i estimulat.
I no m'agradaria haver-ho vist, però una vegada copsat és impossible d'oblidar ni negar. I la por s'ha apoderat de mi, una por trista, deseperançada, per un país que mai ha arribat a ser i al que no perdonaran cap gest de valentia, ni de dignitat. Però també he comprés que la dignitat no és mendiga, que la llibertat no s'autoritza, que s'han de prendre. He comprés que la democràcia és guanya, es defensa, es construeix. I he comprés que estem sols, que no podem confiar en una premsa silenciada i comprada, ni en uns polítics abjectes que no dubten en utilitzar les armes més mortíferes contra els seus conciutadans. La ciutadania està sola, amb la seua dignitat, però sense por, i haurà de prendre partit. I el partit no pot ser altre que el de la llibertat i els drets, el de la reivindicació legítima i l'afirmació autoconscient d'una identitat col·lectiva alegre i combativa, orgullosa i tolerant.

Polítics

S'ha convertit en un lloc comú criticar els polítics en bloc, afirmar que no estan a l'altura dels fets històrics i que tots són iguals, uns inútils incapaços de fer la seua faena. Amb l'enrenou de la Independència s'ha aguditzat aquesta tendència, i no han faltat els memes, muntatges, titulars i manifests que culpabilitzen de la mateixa forma als polítics espanyols i als catalans. Puigdemont s'equipara a Rajoy, Junqueras a Sànchez i Anna Gabriel a Pablo Iglesias, per anomenar només als més coneguts i sense que els emparellaments vagen més enllà dels noms.
Però aquesta tendència tan instal·lada a l'imaginari col·lectiu no passa de ser una cortina de fum d'aquells que volen aconseguir que res canvie. Per molt que en diguen, la talla política de Puigdemont, Junqueras i Gabriel supera amb escreix la dels seus respectius espanyols. Si algun polític està fent mala política aquest és Rajoy i la vicepresidenta, si algun polític està mostrant la seua incapacitat és Pedro Sánchez i si un altre ha posat a les clares les limitacions, aquest ha estat Pablo Iglesias.
Perquè, si partim d'una anàlisi detallada, haurem de reconéixer que Puigdemont, Junqueras i Gabriel estan
mostrant una talla política digna dels millors dirigents europeus. Em podeu explicar el que guanyen personalment amb aquesta aposta ferma per acomplir allò que van prometre al seu electorat? Amb les pressions i desqualificacions que reben i les amenaces de la justícia, el seu futur polític i personal és ben incert. Estan enganyant algú o incomplint el programa pel qual els van votar? Estan incitant a la violència o mostrant actituds desafiants? No, els polítics que s'han posat al capdavant d'aquest moviment popular que ha germinat de manera fascinant, estan actuant d'acord amb les expectatives que havien despertat. No són corruptes, ni irresponsables, caminen de manera ferma i segura cap a un objectiu que el seu poble els demana. I busquen la manera de portar-lo a terme de la manera més satisfactòria i amb menys efectes secundaris.
Aquells que no estan a l'altura, que no comprenen res del que està passant al seu país i que tenen por d'embridar la qüestió política fonamental d'aquest país, són un grup de dirigents anquilosats i bunqueritzats que només saben sobreactuar, amenaçar o invocar vells ideals caducs. El PP en ple està podrit de corrupció i continua furgant en la misèria i incapacitat. Rajoy passarà a la història com el pitjor president espanyol de la Espanya democràtica. El Psoe i Pedro Sánchez han perdut l'ocasió de recuperar l'espai perdut amb la investidura del pitjor president del govern i de mostrar un projecte de govern i una idea d'Espanya moderna i democràtica. Podem continua amb el complex de segon partit de l'esquerra i, mentre continue així, no podrà encapçalar el canvi necessari.
L'equidistància, el tots són iguals o tots han de cedir, la invocació a un diàleg sense condicions i la crítica a totes bandes, només formen part de l'estratègia d'un Espanyolisme recalcitrant, d'esquerra i de dreta, que es nega a pensar radicalment la solució d'aquest Estat esgotat i desorientat. Quan no volem implicar-nos, per por o peresa, tendim a dir que estem enmig, al centre, com agrada dir en política. Però a aquest país sabem des de fa temps que el centre polític no existeix, perquè és la dreta, i que l'equidistància o el pactisme només perjudica als que parteixen d'una situació de discriminació, perquè els deixen com estan, i d'això en saben molt els empresaris i els franquistes.
Per tot això, en aquest moment, l'única solució vàlida a la reivindicació catalana és obrir un diàleg sobre com s'ha de fer la desconnexió. I per a fer-ho necessitem un govern valent a Espanya. Si alguns polítics espanyols volen recuperar la dignitat perduda han de plantejar una moció de censura al President més desastrós de la nostra era, formar un govern de concentració i negociar d'igual a igual, sense dramatisme ni excés, les justes reivindicacions del poble català. Només d'aquesta manera podran recuperar el títol de polítics, acomplir la missió per la qual els vam elegir i descabdellar el nus al qual ens ha portat la seua ineptitud.